I si Déu parlés en el desert de la crisi? (Lc 3,1-6)
El desert és un lloc on no hi ha distraccions i és difícil sobreviure. Per això el desert ens ajuda, més ben dit, ens obliga a anar a l’essencial, i per això ens fa madurar. Qui ha passat pel desert no s’atabala ni s’ensorra a la primera contrarietat.
Per això el desert és el lloc per excel·lència on rebre la paraula de Déu. No hi ha estímuls humans que ens distreguin, i a poc a poc el silenci es torna eloqüent. Els ritmes de la natura, els records del passat, les il·lusions del futur, tot plegat es va posant a lloc, va prenent sentit, fins que apareix la veu de Déu com una paraula que ens crida a transcendir el nostre petit món, a avançar sense por cap a una plenitud que una estona abans no ens atrevíem a somniar.
També avui dia hi ha moltes persones que, com Joan Baptista, volen passar pel desert per viure més a fons i trobar Déu. Hi ha molts deserts al nostre abast: des de la solitud d’una ermita fins als exercicis espirituals o el Camí de Sant Jaume.
Hi ha vegades, però, que no ens cal anar al desert sinó que el desert ve a nosaltres. Els temps de crisi que vivim són en molts sentits un desert: és difícil sobreviure i no hi ha oportunitats per a molta gent; anem prenent consciència que havíem viscut en una mena de somni insostenible i que ens hem despertat de cop.
No vull semblar insensible, però penso que encara portem poc temps de crisi. Encara la majoria de nosaltres estem intentant aguantar fins que torni el bon temps. Confiem que la crisi serà un episodi passatger i que no haurem de modificar en profunditat les nostres vides. Passarà un any, dos o tres, i tot tornarà a ser com abans.
No sabem el temps que Joan Baptista va passar al desert. De fet, el poble jueu portava ja segles de desert, sobrevivint enmig de potències estrangeres i d’un silenci de Déu que esdevenia cada cop més preocupant. Fins que Déu va parlar i va fer comprendre a Joan que calia una conversió de cap a peus perquè el poble tornés al Senyor.
Aquesta crisi, que no és tan sols econòmica, serà positiva si en sortim canviats. Si girem la mirada cap al Senyor passarem del consumisme a gaudir modestament d’allò que tenim donant-ne gràcies a Déu, passarem de competir a compartir, passarem d’un ritme de vida frenètic a un ritme més pausat perquè ningú es quedi enrere, passarem de buscar les vacances més exòtiques a les experiències més fondes, passarem de sumar amics del facebook a gaudir amb els amics de debò.
I aleshores el camí del Senyor vers nosaltres serà planer.
Jordi Vila
