Mireu… (Jn 1,29-34)
S’ha posat de moda que, quan un futbolista fa gol, es doni cops al pit, s’assenyali ell mateix amb el dit o bé faci balls i postures perquè totes les càmeres es fixin en ell. Es podria justificar dient que és la descàrrega emocional, el moment d’esplai personal en un joc que exigeix molt de sacrifici de cadascú en bé de l’equip. Però, si el joc és així, seria molt més bonic compartir la glòria amb els companys que han ajudat a fabricar el gol que no pas reclamar-la per a un mateix.
A Vila-seca tenim una activitat musical intensa, i sabem prou bé que quan, al final del concert, el públic aplaudeix l’actuació, el director o el solista no es donen cops al pit ni s’assenyalen amb el dit, sinó que s’afanyen a compartir els aplaudiments amb tots els secundaris del cor o de l’orquestra sense els quals no haurien pogut fer res. Així mateix passa amb el teatre.
Així mateix va fer Joan Baptista. S’havia fet famós, en una època en què les notícies no corrien com ho fan avui, i era capaç de congregar multituds al riu Jordà que volien fer-se batejar tot esperant la vinguda del Messies. Hauria pogut explotar aquesta fama, però tan bon punt va trobar-se amb Jesús, va traspassar-li tot el protagonisme: «Mireu l’anyell de Déu… Dono testimoni que aquest és el Fill de Déu».
Així mateix ha de ser l’Església, i així hem de ser tots els cristians. El nostre objectiu no és créixer en fama, bellesa, prestigi, poder o perfecció. Això seria, en llenguatge del papa Francesc, autoreferencialitat.
L’Església i cada cristià tenim com a missió donar testimoni de Jesús. Si les nostres vides i les nostres accions tenen alguna cosa de força, de gràcia, de bellesa, no és de cap manera per mèrits propis sinó perquè participem de l’Esperit que Jesús ens dóna gratuïtament. Per això el nostre objectiu no ha de ser que la gent digui de nosaltres “que bo que és, que n’és de savi i de treballador, que bé que parla,” sinó que els vinguin ganes d’acostar-se a Jesús.
M’agrada el teatre, i algun cop m’han proposat de fer d’actor en alguna obra. De seguida he dit que no, perquè sóc tímid i em moriria de vergonya. En canvi, no em fa cap vergonya parlar i cantar a missa, per molta gent que hi hagi. I és que la missa no és una actuació on jo sóc el centre. Tots ens hi apleguem per escoltar, veure i menjar Jesús. Per això té molt de sentit que, abans de combregar, repetim sempre aquestes paraules de Joan: «Mireu l’anyell de Déu.»
Jordi Vila
