Espòiler de Pasqua (Mt 17,1-9)
Ja fa uns trenta-cinc anys que una colla d’amics vam decidir anar al cinema. Vam començar a mirar la cartellera i finalment va guanyar la meva proposta. Feia pocs dies que havia llegit una crítica que la deixava molt bé: una pel·lícula excepcional, deia. I apareixia al diari classificada com a film d’aventures.
Un cop asseguts a la sala de cinema, es van apagar els llums. Van començar a desfilar per la pantalla unes imatges bellíssimes de paisatges de la natura i de cotxes i gent movent-se per la ciutat. Durant uns minuts vaig pensar: bé, aquesta és la introducció, aviat començarà l’acció. Va anar passant l’estona i les imatges de paisatges de la natura i de la ciutat continuaven combinant-se, però fora d’això a la pel·lícula no hi passava res: no hi havia personatges, ni argument, ni diàleg… Era un documental sense paraules!
Un documental esplèndid que s’ha convertit en un film de culte per als amants del gènere. Fa pocs dies he vist que l’anunciaven en un festival. Però a nosaltres ens va deixar francament decebuts, senzillament perquè havíem anat a veure una altra cosa. Volíem aventures!
Una cosa així deurien experimentar els deixebles de Jesús durant els dies de la seva passió i mort. Ells l’havien acompanyat a Jerusalem convençuts que allà hi seria proclamat rei, prendria el poder i establiria el nou ordre, aquell Regne de Déu de què tant parlava i que els il·lusionava tant. I es van trobar tot el contrari: la condemna, la tortura i l’execució del seu líder. No és estrany que el deixessin sol a la creu.
Conscient que els deixebles no entendrien res quan arribés el moment suprem, Jesús els va voler fer aquesta mena d’espòiler que és la transfiguració. Els vol fer entendre que, malgrat la creu i el sepulcre, Jesús, en paraules de sant Pau, «ha desposseït la mort del poder que tenia i ha fet resplendir la llum de la vida i de la immortalitat». Aquesta és la resplendor que Pere, Jaume i Joan van veure dalt la muntanya. «La seva cara es tornà resplendent com el sol, i els seus vestits, blancs com la llum». I, per acabar-ho d’adobar, Moisès i Elies, els dos grans pilars de la fe dels deixebles en tant que representants de la Llei i dels Profetes, es presenten a fer costat a Jesús. Una escena immillorable.
Però encara falta la sorpresa final. Pere, com sempre el primer a reaccionar, ja vol fer tres cabanes, assumint que Jesús ha d’ocupar des d’ara un lloc de preferència en la seva fe, al costat d’Elies i Moisès. Però el núvol diví els cobreix, i la veu els diu, referint-se només a Jesús: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut: escolteu-lo». I tot seguit es troben amb Jesús tot sol. Ja no necessiten cap altre referent per continuar endavant. Ell sol ha de ser el fonament de la seva fe, i també de la nostra.
Mentre baixaven de la muntanya, Jesús els va manar que no contessin res d’aquella visió. No era el moment de fer més espòilers. Però ara sí. Jesús ja ha ressuscitat d’entre els morts, i és missió nostra fer saber a tothom que és el Fill estimat de Déu i que ens ha rescatat del pecat i de la mort. Cada cop que celebrem l’eucaristia ens trobem al Tabor amb el Senyor, però ara ja no hem de callar quan sortim de l’església. Ben al contrari, hem de convidar tothom a participar de la vida nova que ja està naixent entre nosaltres.
Jordi Vila Borràs
