Confiar (Gn 22,1-2.9a.10-13.15-18 / Mc 9,2-10)
Si la setmana passada el diluvi ens presentava la dificultat de conciliar aquell Déu destructor amb el Déu Pare de què Jesús ens parla, avui l’episodi del sacrifici d’Isaac no és pas un problema menor. ¿Com pot Déu demanar a Abraham que sacrifiqui el seu fill únic, aquell que tant li havia promès i que tant s’havia fet esperar? Sí, és cert que a l’últim moment Déu preserva la vida d’Isaac, però això no fa minvar el problema. ¿Pot Déu demanar a un pare obediència cega fins a tal extrem? És inhumà!
Cal situar l’escena en l’ambient d’aquell temps. El sacrifici dels fills, que ara ens sembla espantós, era comú en els pobles que envoltaven Israel. De manera que els hebreus podien fer aquesta lectura: el nostre Déu, a diferència dels déus dels nostres veïns, preserva la vida dels nostres fills.
Això no resol la dificultat de l’obediència cega. No hem d’oblidar que som als inicis de l’Antic Testament, i que la imatge de Déu que tenen aquelles tribus primitives d’hebreus encara s’haurà de polir molt fins arribar al Déu de Jesús.
No, l’obediència cega no ens fa créixer, i per tant Déu no pot exigir-la, ell que sempre vol el bé dels seus fills. Però Déu sí que vol que confiem en ell fins i tot quan, per la nostra limitació de coneixement, no podem entendre els seus designis.
Podem trobar un missatge semblant en l’escena de la Transfiguració. Els deixebles ja fa temps que segueixen Jesús com a mestre i profeta. Confien en ell. Però s’acosta la Passió. Jesús serà rebutjat i condemnat per les autoritats religioses dels jueus. Morirà com un delinqüent. Els deixebles no podran entendre-ho ni suportar-ho. Per això la veu del cel és una crida a confiar contra totes les evidències: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat; escolteu-lo».
Confiar vol dir acceptar que Déu en sap més que nosaltres, que ell pot treure un bé d’allà on nosaltres només veiem el mal. Confiar és mantenir-se en l’esperança, persistir quan tot sembla perdut. Sempre hi ha una llum, sempre hi ha una sortida. Val la pena creure.
Jordi Vila Borràs
