És el qui ha de venir (Mt 11,2-11)
Només és una impressió, i potser vaig errat, però em fa l’efecte que quan era infant i jove (parlo dels anys seixanta i setanta) hi havia més gent esguerrada: coixos, cecs, tolits, nans… Encara hi havia alguns mutilats de guerra, i la medicina no tenia tants recursos com ara.
Això em fa pensar que, de fet, tots estem esguerrats d’alguna cosa, encara que no es vegi. Tots ens hem quedat a mig fer o tenim alguna peça defectuosa, tant al cos com a l’ànima. El pecat no ens ha deixat desplegar tota la bellesa i les capacitats que hi ha en nosaltres. Ni que tinguem un cos perfecte, tots anem mancats de generositat, veracitat, confiança, esperit de sacrifici, fidelitat i tantes altres qualitats que caracteritzen l’ésser humà com cal.
Quan pregunten a Jesús si és el qui ha de venir, respon dient que «els cecs hi veuen i els coixos caminen»: posem que això es refereix a l’àmbit de les capacitats físiques de l’ésser humà, que el fan capaç de conèixer el seu entorn i de situar-s’hi. «Els leprosos queden purs, els sords hi senten»: la lepra suposava l’exclusió de tota relació social, i la sordesa incomunica. «Els morts ressusciten» i així queda vençuda la limitació més radical, la destrucció de la persona. «Els desvalguts senten l’anunci de la bona nova»: la vida per fi té sentit, el món per fi té futur.
El que ens mou a creure no és la coherència interna de les veritats de fe, la bellesa pura de la doctrina evangèlica o la santedat i l’entrega heroica de tants bons cristians. En el món hi ha altres doctrines coherents i elegants que gaudeixen de seguidors exemplars. El que ens mou a creure en Jesús és que, com més ens posem en sintonia amb ell, més creixem en humanitat i en felicitat, més ens acostem a la plenitud humana.
«Feliç aquell que no quedarà decebut de mi». Avui pensem que la nostra realització personal depèn de la cura que posem en cuidar de nosaltres mateixos, del domini de certes tècniques de relaxació, motivació i autoajuda, d’allunyar tota persona o cosa que ens pugui fer ombra. En canvi, Jesús ens diu que el camí de l’autèntica felicitat i realització plena és donar-se als altres, sortir d’un mateix, assumir la pròpia creu, donar la vida.
Joan era un personatge estrafolari, fora d’època, un profeta aparegut molts segles després de l’últim profeta. Però Déu es va manifestar en ell. També nosaltres, amb les nostres limitacions, hem estat posats per Jesús com a testimonis seus. No es tracta de guanyar-nos el públic amb un discurs amable, que Joan no tenia, ni amb una aparença exquisida, sinó de deixar que Jesús creixi en nosaltres. Que, a mesura que aprenem a estimar i ens donem als altres, ens sentim cada vegada més vius, menys dependents de les nostres limitacions humanes, que sempre hi seran, més capaços de comunicar-nos i de veure en tot ésser humà un germà, més feliços perquè sabem que tota vida té sentit.
Jordi Vila
