El Regne de Déu no és com ens pensàvem (Mc 1,14-20)
Tots els comunicadors saben que les primeres paraules que utilitzen en el seu discurs són molt importants. Si ens interessen, prestarem atenció a tot el que vingui a continuació. Si no, desconnectem.
Doncs bé, aprofitant l’embranzida prèvia que Joan ha desvetllat amb la seva campanya de baptismes al Jordà, Jesús comença a predicar amb un anunci i una crida. El Regne de Déu és a prop, ha arribat l’hora. Cal convertir-se i creure en aquesta bona notícia.
Això vol dir que Déu no és lluny, que s’interessa i es preocupa per nosaltres fins al punt que decideix involucrar-se en el nostre món i instaurar-hi el seu Regne. A nosaltres ens cal creure-hi i canviar en allò que faci falta.
Això del Regne de Déu no ens ha de portar a confusió. Hi ha qui s’imagina Déu baixant dels núvols com si fos un ovni i disparant llamps contra els malvats i els pecadors. A partir d’aleshores només quedarien vius els bons i podrien viure tranquils. A més, Déu es preocuparia que no hi hagués cap mena de desgràcia ni malaltia, que no envellíssim i que no moríssim.
La feina de Jesús va ser fer entendre a la gent que les coses no van ben bé així. Que Déu no vol destruir ningú, sinó salvar tothom, i que per això posa per davant l’oferta del perdó i no pas l’amenaça del càstig. Que el Regne no s’instaura amb una força impositiva que ve de dalt, sinó amb la delicadesa i la paciència de l’amor que creix com un infant i que germina com una llavor. Que Déu no ens ve a oferir una vida més llarga i tranquil·la, sinó la plenitud que suposa participar de la seva mateixa vida. I que per això cal plantar cara a totes les forces negatives que ens confronten o ens aïllen i cal trencar moltes barreres, fins i tot la de la mort.
Totes les paràboles i els gestos i miracles que recullen els evangelis tenen de fet aquesta finalitat: mostrar com és el Regne que Déu ja ha començat a implantar entre nosaltres per mitjà de Jesús. I ell no va voler fer-ho sol. De seguida es va envoltar d’uns companys a qui va canviar la vida. Eren pescadors de peixos i es van convertir en pescadors d’homes. Si parem bé l’orella en la pregària, sentirem també la crida de Jesús que arriba fins a nosaltres. Encara que amb diverses modalitats, em fa l’efecte que la crida és universal: convertir-nos, creure i anar amb ell ja des d’ara.
Jordi Vila Borràs
