Un pendó samarità (Jn 4,5-42)
Avui i els dos propers diumenges són proclamats en la missa els tres evangelis que constituïen les tres darreres catequesis que rebien els catecúmens en l’Església antiga abans de participar en els sagraments de la iniciació cristiana. Ens cal estar ben atents, doncs, encara que les lectures siguin llargues, perquè hi trobarem els trets essencials del Senyor a qui seguim.
Primer de tot, veiem que Jesús està disposat a saltar-se tots els esquemes i convencions humanes per tal d’oferir la salvació. Que un jueu vagi a un poble de samaritans és tan fort com que un culer vagi a l’estadi Santiago Bernabéu. I si encara avui resulta sospitós que un home desconegut es posi a parlar amb una dona que va sola, imaginem-nos en aquell temps!
Tota l’existència humana de Jesús és un continu trencar barreres, des del moment que el Fill etern de Déu assumeix una naturalesa humana i es produeix aquest enllaç inaudit entre el món diví i el terrenal. Això té aplicacions molt concretes i actuals: per exemple, en aquests dies d’epidèmia de coronavirus hem de prendre totes les precaucions sanitàries que se’ns indiquin, però jo com a mossèn no puc deixar de visitar i atendre espiritualment qualsevol malalt que ho demani.
En segon lloc, veiem que davant de Jesús no hi ha cap aspecte de la nostra vida que pugui restar amagat. Cinc marits havia tingut aquella dona, i ara vivia amb un home a qui ja ni tan sols donava aquest títol. Li esqueia ben bé aquella frase mítica de la sèrie Dallas: Sue Ellen, ets un pendó! Jesús no s’escandalitza de cap història ni de cap pecat, però ens cal tenir present que, si volem tenir una relació seriosa amb ell, no hi ha cap aspecte de la nostra vida que en pugui restar al marge.
Aquella dona, en sentir-se al descobert davant de Jesús, va voler derivar la conversa cap a temes teològics. Una estratègia hàbil: comencem a discutir sobre veritats abstractes, i així deixarem de parlar sobre la meva vida. Però Jesús no es deixa enredar. Sense caure en l’error de dir que tot és igual o que tot és relatiu (“la salvació ve dels jueus”), aprofundeix en el nucli de la relació amb Déu: el que compta no és adorar Déu a Garizim o a Jerusalem, sinó adorar-lo en esperit i en veritat. Traduït a les nostres categories: no és igual anar a l’església, a la mesquita o al saló del regne, però el que compta realment és l’actitud i la disposició amb què em presento personalment davant Déu.
Aquella samaritana es va convertir en evangelitzadora del seu poble, fins aquest punt la trobada amb Jesús li va canviar la vida. També a nosaltres, encara que no pendonegem tant, ens transforma Jesucrist. Per ell, tant com ens diu sant Pau a la segona lectura, rebem les tres virtuts teologals, els tres dons que venen de Déu i que ens van configurant a la seva imatge: la fe, que ens dona entrada a la possessió ferma de la gràcia; l’esperança que ens anticipa la participació en la glòria de Déu, i la caritat que és vessada en els nostres cors per l’Esperit Sant.
Jordi Vila Borràs
