Una llei, no un reglament (Ex 20,1-17 / Jn 2,13-25)
Hi havia un polític professional molt, massa espavilat que deia: “aneu fent lleis, que jo faré els reglaments”. Ell sabia que les lleis són el marc, però els reglaments estableixen els terminis, els requisits, les sancions, les exempcions i tots els detalls que haurà de tenir en compte el funcionari corresponent.
A catequesi aprenem els deu manaments. De grans els oblidem, és a dir, no sabem recitar-los de memòria, però tenim inscrita en la consciència la llei moral que ens permet distingir el que està bé del que està malament. Els deu manaments no són un reglament, Déu no és un funcionari o un inspector encarregat de sancionar les infraccions i de revisar la documentació. A tots els mossens ens ha passat que ve algú a dir-nos: divendres passat vaig mossegar un tall de pernil sense pensar que era abstinència; o bé: diumenge no em vaig trobar bé i no vaig anar a missa. Que és pecat?
Déu no té vocació de policia ni de funcionari de presons. Són dues professions molt dignes i necessàries, però Déu no és una cosa ni l’altra. Déu més aviat és pare i és mestre.
Després de segles d’esclavitud a Egipte, el Senyor s’apiada del poble d’Israel, crida Moisès i s’erigeix en guia i defensor del poble cap a la llibertat. Els esclaus no són subjectes de llei, sinó que viuen sotmesos a reglaments arbitraris i implacables. Però, un cop lliures, necessiten una llei sàvia i justa. I Déu els la regala. Dos regals de Déu que es complementen: la llibertat i la llei.
El decàleg, en el fons, és la crida de Déu a viure una vida bona, feta de relacions adequades amb tot el que ens envolta. En primer lloc amb Déu, a qui l’únic lloc adequat que podem donar és el que hi ha sobre totes les coses, si no volem caure en qualsevol idolatria. I després amb totes les coses creades: amb el temps de la nostra vida, on hi ha d’haver espai per al lleure i la festa; amb els pares, amb l’atracció sexual, amb la paraula, amb els béns materials, etc.
Agraïm a Déu el regal d’aquesta llei que no és arbitrària, sinó plenament coherent amb la que hi ha inscrita en la nostra consciència. Una llei que és un camí de creixement cap una vida cada cop més humana i feliç, cap a una societat més harmònica i justa.
Jordi Vila Borràs
