No s’entén si no ho vius (Mt 5,1-12a)
Tots els éssers humans identifiquem espontàniament la felicitat amb la salut, l’èxit, la bona companyia, l’absència de preocupacions i de patiment. En gaudim més o menys, cada vida humana és diferent, però sempre en gaudim a mitges. Fins i tot quan ens trobem més a gust, sabem que la felicitat humana no té consistència: molt a prop nostre hi ha altres persones que s’ho passen malament, i també a nosaltres ens tocarà en qualsevol moment.
Jesús amb les benaurances capgira radicalment la nostra mentalitat. Per a ell, la felicitat no està centrada en l’ego, no consisteix en l’assoliment del màxim benestar, en la satisfacció de totes les necessitats. Aquest camí sempre duu a la frustració, perquè els éssers humans som insaciables, sempre volem més i millor, ens acostumem molt ràpidament a les coses bones i ja no els donem valor.
Només trobarem la felicitat autèntica quan reposem en Déu. Ell ens ha creat perquè arribem a participar de la seva vida sense límits. Per això, en les benaurances, la felicitat no és un estat sinó una promesa de futur: serem consolats, posseirem el país, serem saciats, Déu ens compadirà, veurem Déu.
El futur de felicitat que ens prometen les benaurances es va aproximant, o fins i tot podem dir que s’anticipa a mesura que posem en pràctica els camins paradoxals que Jesús ens mostra. Les benaurances són vuit, ben diferents entre elles, però amb un tret comú: en comptes de satisfer l’ego, cal tenir un cor obert a donar i a rebre. Això és la pobresa d’esperit: no estar ple d’un mateix sinó reconèixer la buidor que només Déu pot omplir. Per això els qui estan de dol seran feliços: perquè no dissimulen amb anestèsies les ferides que tots portem a sobre. Per això gaudiran del Regne els humils que no van per la vida exigint sinó agraint. Per això són feliços els que treballen per alleujar el sofriment, per fer créixer la pau, la justícia i la veritat, perquè estan en sintonia amb el pla de Déu. Per això fins i tot les ofenses i persecucions per causa de Jesús es converteixen en motiu de felicitat, perquè són garantia que estem en comunió amb ell.
Les benaurances no són una teoria. Són, més aviat, com anar en bicicleta: no es pot aprendre mentre s’està quiet. No es tracta d’explicar-les ni d’entendre-les, sinó d’atrevir-se a viure-les.
Jordi Vila Borràs
