Convivint amb el mal (Mc 1,21-28)
Jesús ensenyava amb autoritat, no com els mestres de la llei. Sabia de què parlava, no parlava d’un Déu après en els llibres sinó d’un Pare de qui tenia una experiència íntima. Sabia de què parlava i ho feia sense embuts ni enganys, no parlava per quedar bé sinó per comunicar el pla de Déu, un pla desconegut fins aquell moment. D’aquí venia la seva autoritat: deia coses noves i molt rellevants, i les deia amb ple coneixement de causa.
A la sinagoga hi havia un home posseït d’un esperit maligne. Aquest llenguatge dels evangelis ens sobta, sona a ficció. No sabem si hem anat a una representació dels Pastorets, amb aquells dimonis que només fan por als més menuts, o a una sessió de cinema de terror diabòlic. Però no és una cosa ni l’altra, sinó una realitat ben habitual també avui dia. Sí, també entre nosaltres hi ha persones posseïdes d’esperits malignes.
Això va començar amb Adam i Eva. Aquella serp que parlava els va inocular la desconfiança en Déu i la supèrbia de creure que podien dissenyar les seves vides al marge del projecte per al qual havien estat creats. Ser com déus, decidir per compte propi el bé i el mal. I així van aparèixer en el món la desconfiança mútua, la sospita, la vergonya, la mentida i la violència. Tots hi hem de conviure, tots en patim en major o menor grau. I hi ha qui s’hi queda tan enganxat que ja no li queda marge de maniobra i entra en una espiral destructiva. ¿No és això el que viuen, per exemple, els addictes a qualsevol droga o fanatisme?
Només Jesús ens pot alliberar d’aquest influx demoníac que s’ha estès per tota la humanitat i que anomenem pecat original perquè és l’origen de tots els pecats. I no hi ha situació humana, per desesperada que pugui semblar, que quedi al marge de la seva acció salvadora. Quina gran esperança! Per greu que sigui el pecat, la paraula alliberadora de Jesús és més forta.
Ens equivocaríem si penséssim que els endimoniats de l’evangeli s’han d’identificar avui dia amb persones marginades o excloses de la societat. Aquell pobre home anava a la sinagoga el dissabte, com nosaltres anem a l’església el diumenge. I va ser el primer a reconèixer Jesús com el sant de Déu, perquè el dimoni sap més teologia que cap doctor de l’Església. El que compta no és anar a l’església sinó deixar que Jesús es fiqui amb nosaltres i ens alliberi del pecat.
Jordi Vila Borràs
