Fe en les persones (Lc 4,21-30)
L’última (o penúltima, no ho sé) moda de les xarxes socials són els “informers”, pàgines de facebook i de twitter en les quals pots publicar anònimament el que vulguis sobre els companys o professors de la facultat o de l’institut. Els dos instituts i el conservatori de Vila-seca ja en tenen. De moment no es publica res més que les típiques coses que solen dir-se els i les adolescents, però en altres llocs ja s’han donat casos de calúmnies i difamacions i d’assetjament contra professors i alumnes.
A tomb d’aquest fenomen i de l’evangeli d’avui, em pregunto per què som tan receptius per als missatges negatius i tan escèptics pel que fa als positius. Si ens diuen “saps quina n’ha fet, en tal?”, som tot orelles i esperem que ens expliquin un escàndol ben gros. En canvi, si comencen a parlar bé d’algú que coneixem, s’activa alguna cosa dins nostre que comença a fer el contrapès: “ai, si sabessis!”
Alguna cosa així li va succeir a Jesús al seu poble de Natzaret. I això que li va passar, que sembla tan natural i tan humà, va tenir uns efectes devastadors. Va bloquejar la seva activitat alliberadora, el seu missatge salvador, i va anar de poc que no avança la seva passió: en comptes de la creu del Calvari, ara faríem memòria de la cinglera de Natzaret.
Aquest comportament tan generalitzat entre els humans és un signe ben clar de l’empremta que el pecat ha deixat entre nosaltres. Els cristians, però, hem estat alliberats de la dictadura del pecat. Si ho som de debò, doncs, ens hem de comportar d’una altra manera, seguint l’exemple de Jesús. Ell parlava amb samaritanes, endimoniats, publicans, adúlteres, gent sospitosa i de mala nota. Tots se sentien acollits i perdonats, i per això mateix sortien transformats del seu contacte amb Jesús.
Sant Joan diu que no podem estimar Déu, a qui no veiem, si no estimem els germans a qui veiem. Podem aplicar el mateix argument a la fe. ¿Com podem dir que creiem en Déu, a qui no veiem, si no tenim fe en les persones que veiem? El criticisme despietat no genera la confiança que engendra la fe, sinó que aboca a l’escepticisme.
Un bon compromís de vida cristiana és, doncs, aquest: pensar bé i parlar bé de tothom sempre que pugui. I, si no puc, evitar de crear mala fama a ningú en previsió del moment en què pugui canviar d’actitud.
Si mirem dins nostre, veurem que, en obrar malament, s’activen en nosaltres sentiments de por, inseguretat, angoixa. Fer mal pot ser senzill, però mai no és gratificant. A la curta o a la llarga, no surt a compte. Per això, davant dels comportaments incorrectes de qualsevol persona, hauríem de respondre amb sentiments de compassió, pregant per la seva recuperació, no pas burxant en la ferida.
Jordi Vila
