Tenim un nom i el sap tothom (Jn 10,27-30)
Els corrents de nova espiritualitat que circulen entre nosaltres, que beuen de les fonts d’Orient, insisteixen en la superació del dualisme. Diuen que els occidentals sempre estem fent distincions: el jo i el no-jo, l’ésser i el no-ésser. Diuen que, més enllà de tota categoria mental i d’aquest món d’aparences, hi ha una energia universal, primigènia, en què tot es fon i tota distinció desapareix en una unitat sense contradiccions. Cadascú de nosaltres i cada ésser de l’univers seríem una gota d’aigua destinada a desfer-se en la immensitat de l’oceà. Deixar d’ésser gota per a ésser oceà.
No és aquesta, certament, la visió que ens ha ensenyat Jesús sobre el nostre destí. Ell parla d’unitat, però no de fusió o de dissolució. Ell parla de coneixement profund, d’afecte i de relació personal. El pastor coneix cada ovella, i cada ovella reconeix la veu del pastor. Diu l’himne: «tenim un nom i el sap tothom». Deu ser important, que ens reconeguin. Doncs bé, també Jesús ens coneix pel nostre nom i té al seu davant tota la nostra vida. Ens coneix, doncs, millor que nosaltres mateixos. Ha donat la vida per cadascú de nosaltres, per tu i per mi, no pas per una humanitat abstracta.
En la utopia marxista, l’individu no compta per a res. Cada obrer ha d’estar disposat a morir perquè un dia la humanitat pugui arribar a gaudir d’una societat feliç, sense classes, que ell ja no coneixerà. Per al marxisme, la història de la humanitat té un sentit, però l’individu no té història ni sentit en si mateix.
En canvi, per a Jesús cada individu és el protagonista d’una història vital completa, i al mateix temps participa del camí de plenitud de la humanitat vers el Regne de Déu, en què participarà de la unitat entre Jesús i el Pare sense perdre la seva identitat.
Una vegada vaig preguntar als nens de catequesi què volien ser quan fossin grans. Una nena va dir que volia ser famosa. És una manera de dir: vull que els altres em coneguin, perquè si no em coneixen no existiré. Tots tenim necessitat de ser reconeguts, però aquesta necessitat es torna malaltissa si en fem dependre la nostra autoestima. Jo no valc més o menys en funció de la meva fama. Jo valc pel que sóc i no pel que diuen de mi o pel nombre de persones que em mira.
Si sé que Jesús em coneix, a quin honor més gran puc aspirar? Molts sants i santes han viscut la seva vida abnegadament, buidant-se pels altres, sense preocupar-se d’ells mateixos. Han pogut viure així perquè, en saber-se coneguts i estimats pel Senyor, no han necessitat res més. Quan tenim esperança en el nostre destí, qualsevol altra recompensa és sobrera.
Jordi Vila
