Estimar com Jesús (Jn 13,31-33a.34-35)
Diuen que una vegada en un país molt desgraciat hi havia un dictador cruel i implacable, el qual, no prou satisfet de dominar el seu territori, volia conquerir tot el món. Li calia un exèrcit disposat a seguir-lo allà on fos, i per això va sembrar els seus dominis de granges de soldats.
Els infants més sans i més grossos, tan bon punt acabaven de néixer, eren separats de la mare i traslladats als centres d’instrucció. En comptes de carícies, rebien cops, en comptes de cançons de bressol, marxes militars, en comptes de paraules afectuoses, crits i ordres, en comptes de joguines, armes. El dictador pensava que d’aquesta manera tindria un exèrcit insuperable d’homes programats per al combat. Els infants, però, anaven llanguint dia rere dia, i cap d’ells no va arribar mai a superar el primer any de vida. Malgrat tots els esforços dels metges i dels instructors per millorar les condicions d’higiene i d’alimentació, els infants morien irremissiblement. Finalment, van arribar a una conclusió desoladora per al seu projecte: els infants morien per manca d’amor.
Els humans, com tots els animals, tenim necessitats fisiològiques, però tenim també necessitats psicològiques, intel·lectuals i espirituals. Encara que la història del començament sembli un conte, el missatge és ben cert: no podem viure sense amor. Ara bé, només podem aprendre a estimar rebent amor d’alguna persona. L’instint humà és molt feble: allò que més ens caracteritza, com el llenguatge i els hàbits socials, ho hem d’aprendre en un llarg procés de molts anys. També l’amor. Per això la vida familiar durant els primers mesos i anys de la infantesa és tan important: va imprimint en nosaltres les pautes que marcaran tota la nostra vida.
L’amor humà sempre és limitat i impur, barrejat amb altes dosis d’egoisme, interès, recerca d’un mateix… D’aquí la insatisfacció tan inherent a l’ànima humana: necessitem estimar i no en sabem. D’aquí, també, el caràcter tan decisiu de la nostra trobada amb Jesús. Ell sap estimar, ell ens ha estimat fins a l’extrem. Trobar-se amb Jesús és, per això mateix, tenir la possibilitat de superar la insatisfacció patològica que arrosseguem. Ser estimats fins a l’extrem ens capacita per a estimar fins a l’extrem i desplegar d’aquesta manera tota la potencialitat que Déu ha posat en el nostre ésser des de la creació i que el pecat havia avortat.
Estimar com Jesús. L’amor fins a l’extrem de donar la pròpia vida no ens surt espontàniament. El pecat ens ha marcat i posa límits i frens a la nostra capacitat d’estimar. Però la gràcia de Déu ens ajuda a anar vencent aquests límits i frens. I cada pas endavant es tradueix en més llibertat, més joia, més plenitud humana. Jesús és l’home perfecte. Com més estimem, més ens assemblem a ell.
Jordi Vila
