Sense manies ni escrúpols (Lv 13,1-2.45-46 / Mc 1,40-45)
De petit em deien sovint a casa que m’havia d’apartar de les males companyies, i a col·legi deien que una poma podrida fa malbé totes les del cistell. Ara fa temps que no ho sento, però alguna cosa deu haver-hi de cert veient tots els escàndols de corrupció que s’han destapat últimament.
Els jueus dels temps de Jesús ho tenien molt clar. La impuresa es transmetia per contacte, i per això els leprosos en un sentit ampli, és a dir, tots els que tenien alguna malaltia de la pell, s’havien d’apartar de la societat. Malvivien fora vila i tenien estrictament prohibit d’acostar-se a ningú.
El leprós de l’evangeli és, doncs, un transgressor. I encara ho és més Jesús, que el toca i li diu «queda pur». La força guaridora de Jesús pot més que la corrupció i la impuresa. El leprós queda pur i no es pot estar de proclamar-ho als quatre vents, provocant així un bon trasbals a Jesús, que ja no pot entrar manifestament als pobles: als ulls de la llei, ell s’ha tornat impur en tocar el leprós.
Segur que continuen essent vàlides les recomanacions que em feien de petit: els infants s’han d’allunyar de les males companyies per evitar que se’ls encomanin els mals costums. Però els cristians tenim Jesús per model, i per això no hem de tenir cap mena de recança de barrejar-nos amb els impurs i tocar les seves nafres.
Això és el que fan tants missioners en els llocs més recòndits del planeta, tantes religioses en els barris més marginals, això fan als hospitals, a les residències d’avis, a Càritas… Això va fer Francesc d’Assís en abraçar el leprós. Els cristians no hem de tenir manies ni escrúpols. Això fem fins i tot a l’església quan celebrem la missa amb les portes obertes, no sense demanar carnet de soci ni els antecedents de ningú. I, per quan fa falta, tenim el sagrament del perdó, que neteja la pitjor brutícia que se’ns pugui enganxar.
Jordi Vila Borràs
