Esperit de pau (Jn 14,23-29)
A vegades sembla que vivim en una muntanya russa. Fa uns anys, érem al capdamunt. Febre de les finances. Enriquiment exprés. Compri ara i pagui més endavant. Els bancs, encantats de donar crèdits i hipoteques. Ara som al fons del pou, i ens fa la impressió que mai no ens en sortirem. L’aigua ens arriba al coll i les autoritats econòmiques diuen que la millor solució no és llançar-nos una corda perquè puguem pujar sinó donar-nos un pic i una pala per enfondir el pou.
El mateix es pot dir dels cristians. També la nostra fe sembla de muntanya russa. En menys d’un segle hem viscut la persecució anticlerical, el nacionalcatolicisme, l’eufòria del Concili i la desafecció de les generacions més joves. Alguns han arribat a dir que som l’última generació de cristians. I ara, amb el papa Francesc, ha tornat a sortir el sol…
El camí de la vida fa moltes giragonses, i moltes persones viuen aquesta incertesa amb angoixa. Diu Jesús: «Que s’asserenin els vostres cors, no us acovardiu!» I ens dóna la pau, la seva, «no una pau com la que dóna el món». Una pau que no és simple tranquil·litat, sinó certesa que tenim a l’abast la vida en plenitud, confiança que tot acabarà essent com ha de ser.
Moltes vegades en els moments baixos de la vida ens sentim sols, aïllats. També en els moments baixos de fe ens sembla que Déu no actua, que s’ha desentès del món. Demanem coses a Déu i no sempre ens són concedides. Potser és que no demanem el que convé. Potser és que ho demanem malament. Jesús ja no actuarà més en el món sense nosaltres. Ell ha pujat al Pare i ens ha enviat l’Esperit. Hi ha vida divina dins nostre! Per això pregària i compromís ja mai més no poden anar desparellats. Tot allò que demanem a Déu, ell ens capacita i ens envia perquè ho duguem a terme.
Jordi Vila
