Entranyes de mare (Lc 7,11-17)
Imagina’t que vas pel carrer i veus una persona jove i ben plantada que empeny una velleta en cadira de rodes. De sobte, la persona jove es desploma. Aturada cardíaca, mort sobtada. La velleta es queda immòbil, incapaç de fer res, amb la cara desencaixada. Unes quantes persones s’apleguen al seu voltant, desconcertades, i algú truca al telèfon d’emergències.
Davant d’una escena així, se’ns remouen les entranyes i pensem dins nostre: això no toca, hauria d’haver estat al revés! Atès que tots hem de morir, la velleta havia de fer-ho primer!
Així hauria de ser en un món ordenat i metòdic, però el nostre no ho és. El desordre i la injustícia s’han ensenyorit del món des del moment en què els humans ens hem apartat del pla de Déu. I, a sobre, quan passen aquestes coses, sovint acabem acusant-lo a ell: per què no actua?, per què permet el mal?
L’evangeli d’avui ens mostra que el Déu de Jesús sí que actua. Actua perquè se li remouen les entranyes, com se li remouen a una mare quan veu patir el seu fill. Això és el que el text català de l’evangeli ha traduït per «se’n compadí», però potser hauria calgut trobar una expressió més forta. Jesús parla dos cops de “remoure’s les entranyes”, en les figures del pare misericordiós que veu tornar el fill pròdig i del bon samarità que troba l’home malferit al camí de Jerusalem a Jericó. Aquí, però, no es tracta d’una paràbola, sinó de Jesús mateix. A ell, com al pare i al samarità de les paràboles, també li fa mal el desordre del món i el patiment de les seves criatures. Se’n compadeix i fa tornar la vida allà on havia desaparegut.
El cristià de debò, deixeble de Jesús, és algú que es compadeix. Que no jutja com el fill gran de la paràbola, que no passa de llarg com el sacerdot o el levita del camí. Déu ens guardi del pecat de la indiferència. Quan algú pateix podem sentir-nos impotents, desconcertats, indignats, desbordats… Som limitats i no tenim respostes per a tot. Però no tenim dret a quedar-nos indiferents. Si el que li passa al meu germà no m’afecta, ja no sóc de la família. Jesús s’identifica amb el pobre, el malalt, l’afamat, el pres, el qui passa necessitat. Per tant, tot patiment humà ens ha d’afectar.
El cristià de debò, deixeble de Jesús, és algú que no es queda de braços plegats, que no pensa mai que no hi ha res a fer. No creiem que Jesús ha ressuscitat? Ni la mort no l’ha pogut vèncer! Som, doncs, testimonis de la victòria incontestable de la vida. No tenim dret al pessimisme, al victimisme, al derrotisme. No parlo ara de temperaments: cadascú té el seu, i no l’ha triat. Vull dir que, més enllà de temperaments més o menys optimistes o pessimistes, actius o passius, la nostra fe en Jesús inclou la confiança que no hi ha cap mal que tingui la paraula definitiva, perquè Déu ens ha visitat i s’ha posat de la nostra banda. I aquesta esperança s’ha de notar en la nostra manera de viure. Hem de ser persones positives, persistents en l’esforç pel bé, confiades que, fins i tot quan totes les perspectives són desfavorables, val la pena no defallir.
Jordi Vila
