La força amagada (Ez 17,22-24 / Mc 4,26-34)
Sembla que tot són males notícies per als pagesos. Mala collita de cereals a causa de la sequera. Pedregada que assola els cultius de fruita dolça. Incendi forestal que calcina una vinya única al Priorat. Tot això en un sol dia. Penses que no val la pena ser pagès, que acabaran plegant tots. Però segur que no serà així. L’agricultura s’adaptarà a les noves circumstàncies i, d’una o altra manera, continuarà endavant.
Una cosa semblant ens passa a l’Església, no pas a tot el món però sí a casa nostra. Balanç negatiu entre bateigs i funerals, disminució del nombre de preveres i religiosos, i també dels matrimonis canònics. Tants infants que no tornem a veure després de la primera comunió, els joves que desapareixen després de la confirmació. Qualsevol empresari, en veure el compte de resultats de les nostres parròquies, diria: no val la pena continuar, val més canviar de negoci.
Tanmateix, tornarem a fer les inscripcions a catequesi, i hi haurà –espero- persones disposades a dedicar als infants i als joves una hora a la setmana perquè coneguin Jesús i sàpiguen que Déu és Amor. Procurarem presentar la bondat, la bellesa i la veritat de la fe cristiana a tots els qui s’acosten a nosaltres, encara que molts només semblen interessats en l’aspecte més folklòric d’una festa o d’un acte social.
En un moment difícil de la història d’Israel, el profeta Ezequiel proclama aquest missatge d’esperança: en un simple brot, en l’ull tendre de la punta del brancatge, hi ha tota la força capaç d’originar un cedre magnífic que estendrà les seves branques i acollirà vida a la seva ombra. Així també nosaltres, amb la paciència del pagès i amb la visió penetrant d’Ezequiel, sembrem les llavors, i confiem que germinaran i donaran fruit al seu temps, no pas segons el grau del nostre esforç sinó segons la força que porten en elles mateixes. No cal que donin fruit ara i aquí, no cal que ho vegem. N’hi ha prou de saber que donaran fruit per al Regne de Déu.
Jordi Vila Borràs
