Sabates, llàgrimes i llavors (Mc 4,26-34)
Hi ha un sabater que em té intrigat. Ja m’ho ha fet dues vegades. Li porto unes sabates velles per veure si les pot arreglar. Quan torno a recollir-les, em diu que no me les vol cobrar perquè no sap si aguantaran o si m’aniran bé. No el conec de res i no crec que ell em conegui. No em deu cap favor. Simplement és algú que en algun moment de la seva vida ha après honestedat i esperit de servei, i que fent la seva feina desperta sentiments de gratitud i d’admiració. Surts d’aquella sabateria pensant que el món encara té remei. No sé si és creient ni si és feliç, però algú va plantar en aquesta persona una llavor del Regne que ara produeix brins i espigues. I blat granat dins les espigues, perquè, potser sense saber-ho, amb els seus petits serveis està escampant llavor del Regne. I les sabates, per cert, ja fa més d’un any que aguanten.
Un dia d’aquests truquen a la porta de la rectoria. Un home jove pregunta què cal fer per confessar-se. Ho va fer abans de la primera comunió i abans de la confirmació, ja fa uns quants anys. Aquesta serà la tercera confessió de la seva vida. Li dic que ara mateix el puc atendre al despatx. Comença pels pecats. Li salta alguna llàgrima. Continua explicant els seus neguits, la seva relació amb Déu i algun dubte de fe. També alguns problemes de caràcter. Rep l’absolució. Tot plegat, menys d’una hora de diàleg. No tindrem un nou parroquià, però ha estat acollit i perdonat en nom de Jesús. Acollit com un ocell a les branques de la planta de mostassa que és la comunitat cristiana de Vila-seca, una petita llavor plantada enmig de la ciutat.
Acollir és un verb cent per cent evangèlic. “Era foraster i em vau acollir”. És una de les obres de misericòrdia que ens obriran les portes del Regne que Déu ha preparat per a nosaltres. No és un tema d’oportunitat política, sinó un deure humà i cristià. Quina pena viure en un món on tanta gent ha de fugir de la fam i de la guerra! Quina vergonya que trobin fronteres tancades, que caiguin en mans de les màfies i que alguns governs arribin a perseguir els que ofereixen ajuda humanitària! Quina vergonya formar part d’aquesta Europa! I encara més vergonya perquè alguns que es diuen cristians són els primers a rebutjar els immigrants i refugiats. ¿No s’adonen que estan rebutjant Jesús mateix?
Amb les seves paràboles, Jesús ens diu com germina i creix el Regne de Déu. I, com sempre, cada paràbola de l’evangeli és una sorpresa. Nosaltres, agents de pastoral i membres actius de l’Església, hem de fer els nostres projectes i plans d’acció. És el nostre deure, i malament si no ho fem. Però el Regne de Déu va a la seva i creix malgrat tot. No és fruit del nostre esforç ni de la nostra traça, sinó obra gratuïta de Déu, que alguna vegada se serveix de nosaltres de la manera més impensada. Donem-li’n gràcies i confiem en la força de creixement del Regne.
Jordi Vila Borràs
