Perdó que humanitza (Lc 7,36-8,3)
No vull ara entrar en consideracions morals sobre l’avortament. L’Església, basant-se en el sentit comú, ho diu prou clar. Vull fixar-me en el que experimenta una dona abans i després d’avortar.
Una dona no avorta per caprici o per frivolitat. El que sol passar és que, en trobar-se amb un embaràs no desitjat, si no es troba protegida, acompanyada, assegurada per la parella o pel seu entorn familiar, fàcilment entra en pànic i es desencadenen uns mecanismes que l’aboquen a l’avortament, com si no hi hagués més remei. Moltes dones parlen d’una mena de bloqueig, com si els estigués passant una cosa que no forma part de la seva vida real. Altres parlen d’unes ganes molt grans de fugir.
Un cop han avortat, el seu entorn els diu que per fi s’ha resolt el problema, que tot ha anat bé. Mentrestant, elles han de viure en silenci un gran sentiment de pèrdua que es manifesta de maneres diverses i que, si no es resol, els pot arribar a afectar tota la vida: depressions i angoixes recurrents, crisis de parella, trastorns en la sexualitat… És el que s’anomena la síndrome post-avortament, conseqüència d’una doble repressió: no han fet el dol per la mort d’un fill i han ofegat el remordiment per un acte greument immoral.
L’Església no condemna les dones que avorten, sinó que desitja que es puguin refer com a persones. L’avortament ha eliminat la vida de l’infant. Almenys ara procurem que no destrossi la vida de la mare. D’aquí neix el Projecte Raquel, un procés d’acompanyament per ajudar la mare a reconèixer el que ha fet, a reconciliar-se amb si mateixa –i amb Déu si és creient- i a refer la seva vida.
No sabem quin era el pecat de la dona de l’evangeli d’avui, encara que tots la tenim per una prostituta. Els mecanismes que porten la dona a la prostitució i els efectes que aquesta produeix sobre les dones tenen semblances amb els que hem vist en el cas de l’avortament. La dona, sense dir res, es posa a plorar tot ungint els peus de Jesús: això no és símptoma de penediment, sinó senyal d’un profund agraïment. És la reacció de qui s’ha sentit perdonada, curada, rehabilitada. La sola proximitat de Jesús ha esponjat el cor de la dona i l’ha omplert d’amor. En canvi, el cor del fariseu és un cor endurit, a punt per a l’escàndol i la condemna.
Som a l’Any de la Misericòrdia. Misericòrdia és el goig i la pau de sentir-nos perdonats per un Déu que estima sense mesura. Misericòrdia és mostrar envers els altres la mateixa compassió que ell ha tingut amb nosaltres.
Jordi Vila Borràs
