No estem sols en el dolor (Jb 38,1.8-11 / Mc 4,35-41)
No volem patir. Defugim el sofriment. Això és normal, és un instint que es troba en el nostre cervell més primitiu. El problema és que el cervell més desenvolupat ens ha donat la capacitat de preveure allò que pot passar, i per això moltes vegades patim abans d’hora. Abans que arribi, ja temem el dolor que arribarà, i això multiplica el sofriment. Ens ho passem malament abans d’anar al metge pensant en tot el que ens pot trobar, abans de l’examen pensant que suspendrem, abans del partit pensant que perdrem…
Les coses canvien quan tenim un metge o un mestre de tota confiança. Aleshores les punxades semblen menys doloroses i els suspensos més superables. Tot es posa a lloc, sabem relativitzar les maltempsades en comptes de dramatitzar, i aprenem a trobar forces per continuar lluitant.
Com els deixebles de Jesús, segur que també nosaltres ens hem sentit desvalguts enmig d’un tràngol o tempesta. O enfonsats, com Job, en el pou del dolor i de la malaltia. Aleshores des del fons de l’ànima s’alça un crit, una demanda d’auxili, a vegades un retret: ¿És que no penses ajudar-nos, Senyor?
Tant la primera lectura com l’evangeli ens donen una resposta de confiança. Sí, el Senyor posa límits al mar i atura la insolència de les onades. Fins i tot quan sembla que dorm Jesús és amb nosaltres, i amb una paraula de la seva boca fa callar el bramul de la tempesta.
Si és així, doncs, ¿per què Déu permet tants mals com succeeixen cada dia en el món? Trobem la resposta en la creu i en la resurrecció de Jesús. En el punt culminant del dolor i de la injustícia del món es troba la creu. Jesús no s’ha fet enrere i es fa solidari amb tota dissort humana. I d’aquell aparent fracàs de Déu brolla la victòria definitiva sobre el mal i la mort.
El seguiment de Jesús no ens eximeix, doncs, dels sofriments de l’existència humana. Fins i tot ens empeny a fer-nos solidaris dels sofriments del proïsme! Però ens dóna la confiança de saber que no estem mai sols i que tot allò que per a nosaltres és ara mateix un mal i un absurd acabarà tenint sentit i en brollarà vida, perquè el pla de Déu és que tot arribi a plenitud.
Jordi Vila Borràs
