Carregar la creu, carregar la llitera (Lc 9,18-24)
Ja fa un cert temps, no sabem si pocs mesos o un parell d’anys, que Jesús va predicant pels pobles de Galilea acompanyat dels deixebles més incondicionals, sobretot els Dotze. Ara, però, és a punt de començar una nova etapa: poques línies després del text que avui proclamem, l’evangeli de Lluc ens diu que Jesús decideix d’encaminar-se a Jerusalem, on sap que l’espera la condemna de les autoritats i l’execució. No és estrany que, en aquest moment crucial, Jesús munti una mena d’exercicis espirituals als deixebles: a més de l’episodi d’avui, també tenim l’escena de la Transfiguració i el diàleg en què els posa els infants com a model per a entrar en el Regne de Déu.
Fóra bo que, en moments de canvi d’etapa o davant de decisions importants que ens calgui prendre, també féssim una reflexió, o més aviat un diàleg amb Jesús. Si de debò volem ser deixebles seus, l’hem de tenir sempre en compte, però sobretot en els moments crucials.
Jesús ens diu a cadascú de nosaltres que, si el volem seguir, ens hem de negar a nosaltres mateixos, hem de prendre cada dia la nostra creu i acompanyar-lo. Cal entendre-ho bé, perquè un mal ús d’aquestes expressions pot fer molt de mal. Negar-me a mi mateix no vol dir anul·lar-me, despersonalitzar-me, sotmetre’m cegament a una voluntat que em dominarà. Per desgràcia hi ha tantes dones assetjades per les seves parelles, tants infants amenaçats i abusats, tantes persones que s’han de plegar davant les injustícies del mercat laboral… Negar-se a si mateix no vol dir acceptar i patir en silenci aquestes situacions que despersonalitzen i roben la dignitat. Vol dir acceptar que la vida veritable s’obté quan un està disposat a donar-la, a gastar-la i arriscar-la pels altres. Qui viu més és qui viu per als altres i no per a si mateix.
Carregar la pròpia creu és saber tirar endavant acceptant amb realisme les pròpies limitacions i els contratemps que la vida ens depara. El sofriment humà sovint és difícil d’entendre. No hem de pensar que les coses dolentes que ens succeeixen siguin proves o càstigs que Déu ens va posant en el camí: Déu és misericordiós i no s’entreté a amargar-nos la vida. L’important és, a exemple de Jesús, saber continuar endavant amb la creu que ens hagi tocat arrossegar. Ell ha estat el primer de fer-ho. Recordem aquell paralític que Jesús va guarir. El Senyor li va dir: “aixeca’t, carrega’t la llitera i camina”. Sí, el Senyor el guareix, però no es pot treure del damunt la llitera. Cada pecat, cada error de la nostra vida, tot i quedar perdonat, ens pot deixar una ferida, un pes que haurem de saber portar amb persistència: és la nostra llitera particular.
Jordi Vila Borràs
