Vida més enllà de la malaltia i la mort (Sv 1,13-15;2,23-24 / Mc 5,21-43)
Fa pocs dies vaig llegir un testimoni de Carol Garcia, “missionera a Almacelles”. Sé que hi ha, per exemple, missioners tarragonins al Congo, a Hondures i a molts altres països del món. Però em va xocar que una noia nascuda a Almacelles es presentés com a missionera residint en el seu poble natal.
Carol Garcia va treballar com a missionera en diversos països d’Àfrica, i sentia que aquesta era la seva vocació. Però, mentre feia el noviciat a Kenya amb les Germanes de Nostra Senyora d’Àfrica, va contraure una greu malaltia de la qual no s’ha recuperat. Agafada a una cadira de rodes, ara torna a viure al seu poble d’Almacelles, però no ha renunciat al seu esperit missioner i, malgrat les limitacions físiques, continua escampant amor i força vital. Diu que se sent molt estimada i que gaudeix amb la presència de tants africans que han vingut a viure al seu poble.
Carol em fa pensar en aquella dona que patia pèrdues de sang i que va posar tota la seva esperança en el contacte amb Jesús. També com a la dona de l’evangeli, Jesús diu a Carol: «Filla, la teva fe t’ha salvat. Queda lliure de la teva malaltia». Sí, els efectes físics de la malaltia persisteixen, però Carol els viu amb una llibertat nova que prové de la seva fe en Jesús.
Carol ha estat dues vegades prop de la mort. Diu que, com tothom, l’espanta patir, però no li fa por la mort perquè, com diu sant Pau, «tant si vivim com si morim, som del Senyor». Així és com cal entendre el signe que Jesús va fer en tornar a la vida aquella noia de dotze anys, així cal entendre també l’afirmació categòrica del llibre de la Saviesa: «Déu no va fer la mort, ni li agrada que l’home perdi la vida». Quan de debò creiem que Déu ens agafarà fortament de la mà i ens farà entrar a casa seva, la mort deixa de ser una tragèdia i es converteix en el pas definitiu que ens fa arribar a la meta.
Jesús no ha vingut a fer desaparèixer la malaltia i la mort, sinó a buidar-les de tota la càrrega negativa que havien adquirit per causa del pecat, és a dir, de la nostra separació de Déu. Vivint units a ell, ja no hem de témer res. És clar que això és fàcil de dir i difícil de viure, perquè la nostra fe encara és feble. Té tota la raó Francesc Torralba quan diu que, davant la pregunta de si encara és cristià, ell contesta: “de fet, encara intento arribar a ser-ho”.
Jordi Vila Borràs
