Jesús cura i dona vida (Mc 5,21-43)
Els relats evangèlics dels miracles de Jesús demanen un esforç de fe i d’intel·ligència. A alguns creients de bona fe, els miracles els incomoden perquè hi veuen una mena d’incoherència divina. Si Déu ha creat l’univers amb les seves lleis i constants físiques, ¿com és que en determinades ocasions se les salta? ¿Com pot ser que Déu introdueixi desordre i arbitrarietat en el món? Altres creients, en canvi, se senten especialment atrets pels miracles perquè hi veuen uns senyals privilegiats de la providència divina, una prova fefaent d’atenció amorosa per les seves criatures. Per als fans dels miracles el problema arriba quan s’animen a demanar-ne algun que consideren ben justificat i Déu no els el concedeix: malalties que no es curen, seleccions laborals o oposicions no superades…
Jo crec que Déu no es contradiu i que és més provident del que ens pensem. Déu no es contradiu infringint les lleis que regeixen l’univers. Som nosaltres que no les coneixem encara prou bé, i per aquesta raó sovint no sabem interpretar els fenòmens. Tant les ciències experimentals com les humanes van descobrint que les interaccions entre els mons físic, psíquic i espiritual són molt intenses i profundes i en gran part encara desconegudes. Per això no cal entendre els miracles com una suspensió temporal de les lleis que regeixen l’univers, sinó com esdeveniments particulars en què es fa palesa d’una manera especial la providència que Déu té per totes les criatures. Déu tot ho ha creat, tot ho sosté i tot ho encamina cap a la seva plenitud, i en aquest sentit la salut i la malaltia, els èxits i els fracassos no deixen de ser petites anècdotes en un llarg camí que confiem que arribarà a la meta desitjada. Déu té cura dels que aproven i dels que suspenen, dels sans i dels malalts, dels que es curen i dels que es moren, encara que nosaltres només sabem apreciar la seva providència quan la sort ens és favorable. És una mica com la llei de la gravetat, que funciona sempre però que només recordem quan veiem caure un objecte. En aquest sentit, els miracles serien els fenòmens particulars que ens recorden la llei universal de la providència divina.
Del miracle de la dona que pateix pèrdues de sang vull destacar la seva persistència en trobar un remei i el seu coratge en trencar el tabú, segons el qual la sang és impura i transmissora d’impuresa, i barrejar-se entre la multitud fins arribar a tocar el vestit de Jesús. La resposta d’aquest es repeteix en altres miracles: “la teva fe t’ha salvat”. No busquis fórmules màgiques, no creguis que això funciona com una recepta de cuina que es pot escriure en un paper i repetir tantes vegades com vulguis: has trobat la salvació perquè has posat en mi la teva fe.
De la filla de Jaire, el cap de sinagoga, vull destacar la crida de Jesús a esperar contra tota esperança: “La criatura no és morta, sinó que dorm”. Destacar també l’esbandida que Jesús fa de la multitud que plorava fins a eixordar. Només queden amb ell els tres deixebles íntims, Pere, Jaume i Joan, i els pares de la nena. Com si ens digués que no cal pregar a crits sinó amb el cor. I que, tan bon punt la noia s’aixeca i es posa a caminar, els diu que li donin de menjar. No serveix de gran cosa una acció puntual, encara que sigui extraordinària, si després no va seguida del nodriment quotidià.
Els dos miracles, intercalats l’un amb l’altre, tenen un punt en comú: el nombre 12. Dotze anys de malaltia, dotze anys d’edat. Per a nosaltres, 12 és el nombre del Poble de Déu: les dotze tribus, els dotze apòstols. És una manera de dir que aquesta malalta i aquesta nena som tots nosaltres. Que trobem la salvació quan ens decidim a tocar Jesús. Que no hem de perdre mai l’esperança. Que ens hem de nodrir de l’aliment que Jesús ens dona.
Jordi Vila Borràs
