La saviesa dels anys (Mt 11,25-30)
En el món es valora la gent activa, emprenedora, amb empenta, que genera riquesa. I segurament per això ens hem cregut que el millor cristià és la persona activa, que no para a casa de tants compromisos que ha adquirit, amb l’agenda plena i el cor i el pensament bullint de tantes coses que voldria fer.
La veritat és que els anys de la maduresa humana són bonics quan es viuen amb generositat, conscients que hem de posar al servei dels altres els talents i les capacitats que Déu ens ha concedit per tal de contribuir a millorar el món. Arribar cansats al final del dia, conscients que hem aprofitat el temps, que hem gastat les energies i ha valgut la pena, és una satisfacció i l’avantsala d’un son plàcid. I els sants i santes, que l’Església ens posa com a model de vida, no han estat precisament persones desvagades.
A vegades, però, em pregunto: ¿com serà el temps de la malaltia o de la vellesa, quan el cansament ja no sigui conseqüència d’un treball previ sinó company inseparable de la vida, quan les capacitats i habilitats minvin i arribi a sentir-me inútil? No són preguntes retòriques. Hi ha molta gent que viu d’aquesta manera.
Com diu el poeta, això, amic meu, tan sols ho sap el vent. No puc saber com ho viuré. Però em sembla que l’evangeli d’avui em convida a viure-ho d’una manera molt determinada: amb la confiança que és ell qui em porta. Quan ens sentim forts podem caure en l’error de pensar que som nosaltres que dirigim les nostres vides. Quan minven les forces ens adonem que de fet és ell qui sempre ha portat la iniciativa. I això ens dona la possibilitat d’abandonar-nos-hi confiadament, com ho fa un nen en braços de la mare, sentint-nos segurs en la feblesa, arrapats a la força tranquil·la, humil i benèvola del Senyor. Sí, el temps de la vellesa pot ser el de la saviesa, que ens fa comprendre més profundament els misteris de la vida i el destí que ens espera.
Jordi Vila Borràs
