Caminar, navegar… (Mt 14,22-33)
L’evangeli d’avui és molt més que una anècdota lacustre. És tot un símbol de la vida humana.
A mi m’agrada especialment la imatge del camí com a metàfora de la vida, però reconec que la imatge de la vida com una singladura també és molt potent. El camí remarca l’esforç personal de cada pas i la decisió d’emprendre una ruta determinada. La navegació ressalta els imponderables de la natura, les circumstàncies imprevistes que ens afecten.
Sí, convé que les nostres vides tinguin un rumb predeterminat, és a dir, convé tenir un projecte de vida. Al final, però, moltes vegades acabem fent el que podem i arribem allà on ho permet la força dels corrents i l’embat de les onades.
Això val per a l’Església, que sempre s’ha vist identificada amb aquesta barca sotmesa als vaivens de la història. Això val també per a cadascú de nosaltres.
Posats a treure suc del valor simbòlic d’aquesta escena, ens podem fixar en dos aspectes. En primer lloc, la intrepidesa de Pere. En segon lloc, la seguretat que dóna la barca.
Pere es llança a l’aigua, “es mulla”. I és aleshores que pren consciència de la feblesa de la seva fe, i invoca Jesús perquè el salvi, i aquest li dóna la mà. No hem de tenir por de mullar-nos, d’implicar-nos fins al coll, sempre que sigui per la causa de Jesús. Ell no ens falla, fins i tot quan sembla que ja no podem més.
En un món convuls, la barca de l’Església pot brandar i escorar-se, però no sotsobrarà perquè Jesús hi és. La referència de la nostra comunitat local, i en darrer terme de l’Església universal, és fonamental per tal no enfonsar-nos en les tempestes de la vida.
Jordi Vila Borràs
