Apòstols (Mc 6,7-13)
Jesús envia els Dotze a evangelitzar. Fins aquí, tot normal. Només faltaria. Per això els va cridar, perquè estiguessin amb ell i anessin a anunciar el Regne de Déu. El que em crida l’atenció són les consignes que els dona.
Primer de tot, els envia de dos en dos. Fora individualismes, fora lideratges personalistes. Anar en companyia sempre dona seguretat i confort en situacions adverses, però crec que sobretot és un signe de fraternitat. No hi ha millor manera de predicar l’amor de Déu que practicant l’amor fratern.
Els fa anar ben lleugers d’equipatge. Només els deixa portar bastó. Encara gràcies. Una consigna ben sàvia. Això ho he après en el Camí de Sant Jaume. Els pelegrins novells es veuen venir d’una hora lluny perquè sembla com si anessin a explorar el Pol Sud o la selva africana. Motxilles feixugues que aviat t’adones que fan més nosa que servei, perquè la gràcia és proveir-se sobre la marxa i beneficiar-se de l’hospitalitat dels pobles que vas travessant. Així també l’evangelitzador: ha de donar el seu missatge, però també ha d’estar disposat a rebre. No és autosuficient. Així es teixeix la paràbola del compartir.
Els mana que romanguin estables en una casa. Res de pul·lular amunt i avall per veure on donen millor de menjar i on és més tou el llit. Als pobles i a les ciutats, la gent viu cadascú a casa seva. No anem canviant de casa cada dia. L’apòstol, encara que vingui de fora, s’ha d’encarnar, s’ha d’integrar. Ha d’adquirir els costums, la cultura, la llengua del país. Ha d’establir relacions de veí a veí. Hi ha casos de grups i moviments que, plens de bona voluntat, desembarquen en un lloc per fer una campanya d’evangelització. La gent no els entén, els pren per éssers d’un altre planeta. Sense voler, poden fer més mal que bé.
I acaba dient: “si en un lloc no us volen escoltar…” Això és fantàstic. Jesús prepara els apòstols per al fracàs. Sí, tenim el millor producte del món: la participació en la vida divina. Però el nostre Déu és tan respectuós de la nostra llibertat que ens permet dir que no. Segur que tots hem dit moltes vegades que no a Déu, i hem de saber acceptar la negativa quan ens erigim en els seus portaveus. Només ens és permès d’espolsar-nos els peus com un darrer advertiment: sàpigues que lluny de Déu no hi trobaràs res de bo.
Si ens deixem enviar per Jesús, ens passarà com als apòstols: rebrem moltes trompades, però experimentarem la joia d’anunciar la bona notícia i escampar salut i llibertat amb una força que no ve de nosaltres sinó de Jesús mateix.
Jordi Vila Borràs
