Sóc un bon samarità? (Lc 10,25-37)
Complir els manaments és important, oi? Anem molt malament quan no els complim. La nostra vida i la de les persones del nostre voltant es torna incontrolable. El problema és que, en parlar dels manaments, hi ha qui es queda sobretot amb el “no”: jo no mato, no robo, no dic mentides llevat d’alguna de piadosa, no falto a missa… ja he complert! Ja tinc la vida eterna, oi?
El mestre de la llei de l’evangeli d’avui tenia una sensibilitat més fina: havia passat de la llei del “no” al manament de l’amor. Estimar Déu i estimar el proïsme, aquest és el resum de tota la llei. Ja tinc la vida eterna? Molt bé, resposta correcta: «fes-ho així i viuràs».
Però això no acabava de satisfer el mestre de la llei. Al capdavall, ¿com es mesura l’amor a Déu? I al proïsme? Qui hi ha que no estimi ningú?
Aquí és on entra en joc la paràbola del bon samarità, que depassa totes les convencions humanes sobre l’amor. El proïsme a qui haig d’estimar per assolir la vida etern no és el meu familiar, el meu amic, el meu compatriota, sinó qualsevol desconegut que passi necessitat, fins i tot si no és dels meus, si és dels altres, si és dels enemics…
El papa Francesc ens n’ha donat un exemple amb la seva recent visita a l’illa italiana de Lampedusa, destí de molts dels africans que arrisquen i perden la vida en el seu tràgic camí cap als països del Primer Món. Tot seguit reprodueixo un fragment de la seva homilia:
«’Caín, on és el teu germà? La veu de la seva sang clama fins a mi’ diu Déu. Aquesta no és una pregunta adreçada als altres, és una pregunta adreçada a mi, a tu, a cadascun de nosaltres. Aquests germans i germanes nostres miraven de sortir de situacions difícils per trobar una mica de serenor i de pau; buscaven un lloc millor per a ells i per a les seves famílies, però van trobar la mort. Quants cops els qui busquen això no troben comprensió, no troben acollida, no troben solidaritat! I les seves veus clamen fins a Déu! I un cop més us agraeixo a vosaltres, habitants de Lampedusa, la vostra solidaritat.
Recentment he parlat amb un d’aquests germans. Abans d’arribar aquí van passar per les mans dels traficants, dels qui exploten la pobresa dels altres, aquestes persones per les quals la pobresa dels altres és una font de benefici. Com han arribat a patir! I alguns no han aconseguit arribar…
«On és el teu germà?» Qui és el responsable d’aquesta sang? En la literatura espanyola hi ha una comèdia de Lope de Vega que narra com els habitants de la ciutat de Fuente Ovejuna maten el governador perquè és un tirà, i ho fan de manera que no se sàpiga qui ha dut a terme l’execució. I quan el jutge del rei demana: «Qui ha matat el governador?», tots contesten: «Fuente Ovejuna, senyor!». Tothom i ningú! Avui aquesta pregunta també emergeix amb força: Qui és el responsable de la sang d’aquests germans i germanes? Ningú! Tots contestem això: no sóc pas jo, jo no hi tinc res a veure, deuen ser els altres, no pas jo.
Però Déu ens demana a cadascun de nosaltres: «On és la sang del teu germà que clama fins a mi?». Al món, avui ningú se sent responsable d’això, hem perdut el sentit de la responsabilitat fraterna; hem caigut en l’actitud hipòcrita del sacerdot i del servidor de l’altar, dels quals parla Jesús a la paràbola del Bon Samarità: mirem el germà mig mort a peu del carrer, potser pensem “pobret”, i continuem el nostre camí, no és la nostra tasca; i amb això ens tranquil·litzem, sense problemes de consciència.
La cultura del benestar ens porta a pensar en nosaltres mateixos, ens fa insensibles als clams dels altres, ens fa viure en bombolles de sabó, que són maques, però no són res, són el miratge de la futilitat, del provisional, que porta a la indiferència cap als altres, és més, porta a la globalització de la indiferència. En aquest món de la globalització hem caigut en la globalització de la indiferència. Ens hem acostumat al patiment de l’altre, no ens pertany, no ens interessa, no és cosa nostra!»
Fins aquí el sant pare. Ara acabo amb una història personal. Fa pocs dies vaig rebre una trucada estranya en mal moment. Tenia la sala parroquial plena de pares i d’infants que m’esperaven per començar una reunió, vaig anar al despatx a fer una trucada urgent i, abans de despenjar-lo, el telèfon comença a sonar. Una noia em fa una pregunta curiosa. Me la trec del damunt, amb educació però ràpidament, i torno a la meva feina. Després, acabada la reunió, em va tornar a venir al pensament aquella trucada estranya, i vaig entendre que algú m’havia demanat ajuda de manera maldestra i en un moment inoportú, i que jo no ho havia sabut veure. La meva formació en acompanyament espiritual, el meu temps diari de pregària i silenci per obrir el cor a Déu i als altres, no havien estat suficients per detectar que a l’altra banda del telèfon hi havia un proïsme. Encara no sóc un bon samarità.
Jordi Vila
