El paradigma de la misericòrdia (Lc 10,25-37)
Comencem pel final: “Doncs tu fes igual”. L’amor al proïsme, juntament amb l’amor a Déu, és la porta que ens obre la vida eterna. És un amor concret i immediat, que no està fet de declaracions solemnes i de bones intencions, sinó que es manifesta en l’ajuda concreta a l’home desconegut que cal socórrer. No en sabem res, simplement és un home i necessita ajuda. Així de senzill.
Passem al principi. Quan Jesús explica aquesta paràbola, sap que està provocant el mestre de la Llei perquè li posa precisament un samarità com a exemple a seguir. El sacerdot i el levita que passen de llarg tenen les seves raons, i el mestre de la Llei podia reflexionar-hi: ¿la pressa per anar a Jerusalem a complir els seus deures religiosos, la necessitat de no contaminar-se amb la sang impura d’un home malferit, justifica que passin de llarg? Però que el bo de la paràbola sigui el samarità… això ja és massa! Avui dia també existeixen els prejudicis ètnics, i ho podem entendre perfectament: fa pocs diumenges ens deia l’evangeli que els samaritans no volien rebre Jesús i els deixebles perquè anaven a Jerusalem, i Jaume i Joan en represàlia volien fer baixar foc del cel…
Continuem endavant: ¿a qui s’assembla el samarità de la paràbola? ¿Qui va tocar el leprós per curar-lo, qui va tocar el fèretre del fill de la viuda de Naïm per tornar-lo a la vida, sense cap recança pel fet de contraure impuresa? ¿Qui es va posar del costat de l’adúltera, sense demanar-li cap justificació, simplement perquè era una víctima? ¿Qui va canviar els seus plans de descans amb els deixebles per atendre la multitud, esgarriada com un ramat sense pastor, i els va instruir tan llargament que després hagué de multiplicar els pans i els peixos perquè no defallissin sense aliment? ¿Qui va donar la vida per rescatar-nos del pecat i de la mort? És Jesús mateix! Sí, Jesús és el nostre bon samarità.
Una inferència inquietant: ¿qui són els samaritans d’avui? Dit d’una altra manera: si Jesús visqués avui físicament entre nosaltres, ¿quina mena de persona seria? ¿El sabríem reconèixer? ¿El tindríem si més no com algú digne de ser escoltat? ¿O potser el posaríem a la banda dels proscrits, dels il·legals, dels que no són de fiar?
Per acabar, tornem al començament: “Doncs tu fes igual”. No podem ser cristians sense anar a contracorrent, sense arriscar-nos a sortir de la nostra zona de confort, sense prioritzar el servei als altres abans que el compliment de la llei i l’esperit de clan.
Jordi Vila Borràs
