No sabem pregar (Lc 11,1-13)
Ens quedaríem parats de saber la quantitat de gent que resa quan es troba en moments de dificultat, molta més gent de la que va a missa. Alguns ho expliquen com una cosa gairebé instintiva: no tenen cap interès especial per una formació religiosa o per celebrar comunitàriament la seva fe, però demanen ajuda a Déu o a algú superior quan viuen un moment d’incertesa.
Altres persones tenim una rutina de pregària diària que ens fa bé, ens fa sentir en pau, connectats amb Déu, més oberts als altres… Som els de missa setmanal o diària, els que resem la litúrgia de les hores, o el rosari, o dediquem una estona a la lectura i meditació de les Escriptures…
Més o menys, tots som conscients que no sabem resar. Ens costa mantenir l’atenció, ens distraiem, no sabem què hem de demanar o què hem de dir a Déu… Sovint ens queixem que avui dia els infants no saben resar perquè no han après el parenostre o l’avemaria. És cert que aquestes fórmules bàsiques ens ajuden, sobretot en la pregària comunitària, però els qui les sabem continuem sovint amb la sensació que no sabem resar.
Quan els deixebles demanen a Jesús que els hi ensenyi, ell els sorprèn perquè no els dóna una fórmula sinó unes actituds. Algú pot dir: però el parenostre és una fórmula! Sí, els primers cristians van haver de fixar un parenostre per tal de poder resar-lo junts, però fixem-nos que el text de Lluc, que hem llegit en l’evangeli d’avui, és força diferent del de Mateu, i això vol dir que fins a la segona o tercera generació de cristians no es va acabar de fixar el text que ara emprem.
Quines actituds ens ensenya Jesús que hem de tenir en la pregària? Ho resumiria així: confiança filial i confiança fraternal. Encara que Lluc no anomena «nostre» el Pare, fixem-nos que la pregària que ens proposa és pronunciada en plural, per un «nosaltres». No demano el pa de cada dia per a mi sol, sinó per a nosaltres. El perdó dels pecats de Déu queda condicionat al perdó que oferim als qui ens ofenen. La pregària cristiana no és Déu i jo, sinó Déu i nosaltres.
La confiança filial en Déu es fa palesa sobretot en el tractament de «Pare» que donem a Déu, i també en les reflexions que Jesús fa als deixebles. Si un amic no dubta a ajudar-nos en cas de dificultat, encara que sigui a deshora; si un pare no dóna res que sigui dolent al seu fill, encara menys Déu no defraudarà les nostres pregàries.
He conegut gent amb molta fe, encara que una fe massa infantil. Persones que es pensen que pregant molt, encadenant una novena rere l’altra, aconseguiran que Déu es doblegui a la seva voluntat. I no, la pregària autèntica no és això. És normal que demanem a Déu allò que ens sembla que necessitem, que acostuma a ser salut, seguretat, la solució als problemes de la vida… Però hem de confiar que Déu sap millor que nosaltres allò que ens convé. Si no ens dóna allò que li demanem, no hem de pensar que no ens ha escoltat, sinó que potser no ens feia falta. El que Déu no ens negarà mai és l’Esperit Sant, és a dir, la seva mateixa presència en nosaltres. Això és l’únic que de debò ens fa falta per caminar cap a ell i arribar un dia al seu Regne.
Jordi Vila
