Militància cristiana (Lc 12,49-57)
Quan la fe cristiana es va començar a estendre pel món antic, tant les autoritats religioses dels jueus com el poder polític dels romans van tractar les primeres comunitats com una secta perillosa per a la cohesió social i divisora de les famílies. No puc deixar de pensar en alguns polítics que acusen de coses semblants als qui no comparteixen la seva mateixa visió de la societat. És curiós que els que divideixen sempre són els altres.
Jesús era conscient que la seva predicació provocava conflicte. En la societat, en les famílies i fins i tot en la consciència de cada persona. No hi ha canvi ni conversió sense conflicte. Hem de desconfiar de la pseudoespiritualitat que ens diu que tancant els ulls i aquietant l’esperit trobarem la pau. Potser tindrem un moment de treva, però quan obrim els ulls toparem amb la mateixa realitat de la qual ens havíem evadit durant una estona.
El mal existeix en el món i el pecat ha fet niu dins de cadascú de nosaltres. No ho podem obviar. El mateix Jesús, predicador de la pau, la fraternitat, el perdó i la vida plena per a tothom, va patir el rebuig, la injustícia i la violència fins a la mort. És cert que la resurrecció és el senyal de la seva victòria definitiva, però també ho és que el mal i el pecat no pensen fer-se enrere sense oposar resistència. Per això és difícil ser cristià. Per això hi ha lluita dins nostre i en el món. Per això els cristians parlem d’esforç i d’ascesi. Abstenir-se de carn és un signe tradicional de penitència: no mengem allò que es considerava de més categoria precisament el dia que recordem la mort de Crist pels nostres pecats. Avui dia cal reconèixer, però, que és una ascesi de pa sucat amb oli, més postureig que autèntic sacrifici. Segurament la veritable ascesi té molt a veure amb les obres de misericòrdia, tan blasmades algunes d’elles en el nostre món cada cop més inhumà. Només cal que pensem en les polèmiques que avui aixequen algunes visites als presos, en el deure humanitari de socórrer qui es troba en perill i d’acollir els forasters, en el deure de consolar l’afligit i d’enterrar els morts, mentre al nostre país hi ha encara tantes fosses comunes i famílies que han perdut el rastre dels seus morts a la guerra.
La nostra és una religió de pau, d’amor i de vida. El món no és així, i per això entrem en contrast amb el món. Encara que la paraula no estigui de moda, els cristians hem de ser militants. No lluitem contra ningú, sinó a favor de tothom. Lluitem contra el mal i el pecat que han arrelat en les estructures de la societat i en el cor de les persones.
Som militants del Regne de Déu, que és molt més que ser soldats del papa, del bisbe o del mossèn. Els soldats són enviats a lluitar i a obeir sense saber el perquè, mentre que per l’Esperit ja tenim dins nostre l’olfacte del Regne que busquem. Per això Jesús acaba dient: «¿Per què no judiqueu per vosaltres mateixos què heu de fer?» L’obediència cristiana no és cega. És obediència a l’Esperit que ha estat vessat dins nostre i ens fa capaços de discernir els signes del Regne en el nostre món.
Jordi Vila Borràs
