És difícil, però val la pena (Jn 6,60-69)
Sovint es diu que avui dia és difícil seguir Jesús, com si això fos una novetat! També la gent que el seguia per les terres de Palestina, i els mateixos apòstols, reconeixien que «aquest llenguatge és molt difícil». Una cosa és copsar l’atractiu del missatge de Jesús quan ens parla d’un Déu pròxim i de la possibilitat d’establir unes noves relacions humanes basades en la fraternitat. També entra dintre de la lògica reconèixer que aquest món nou exigeix un esforç: estimar els altres com a mi mateix, estar disposat a perdonar sempre… Ara bé, la pretensió de Jesús de conèixer el Pare, encara més, de ser el seu Fill, la seva manera de presentar-se com el pa que dóna la vida eterna… això ja sembla massa.
«Vosaltres també em voleu deixar?» Aquesta pregunta de Jesús se’ns adreça a cadascú de nosaltres en algun moment de la vida. La nostra relació amb ell moltes vegades és com la d’aquella parella que va festejant però que no s’acaba de comprometre. Sempre arriba el moment que l’un o l’altre diu: ara o mai. Així mateix amb Jesús. No el puc mantenir indefinidament com un bon complement a altres aspectes de la meva vida. Seguir Jesús ha d’acabar marcant tot el meu ésser. En altres paraules, no puc dir, per exemple, que sóc català, sóc un treballador, sóc un home casat, sóc del Nàstic i a més a més sóc cristià, sinó que el seguiment de Jesús ha de determinar la meva manera de ser català, de treballar, el meu matrimoni i la meva afecció al futbol.
Quan sóc conscient de la radicalitat que suposa seguir Jesús, em sorgeix el dubte: val la pena? ¿No és millor prescindir de la dimensió transcendent de la vida, com sembla que fa molta gent, i gaudir del que puguem sense fer-nos més preguntes? ¿No val més aprofitar alguna de les altres ofertes religioses i espirituals que hi ha entre nosaltres, que poden semblar més senzilles o més atractives?
És una aposta, i una aposta important. Com en altres decisions importants que prenem al llarg de la vida, ens ho juguem tot a un sol número. Ara que ja he viscut més de mitja vida, a vegades em pregunto com hauria estat la meva vida si hagués pres alguna altra decisió referent als meus estudis, a la meva feina o a les meves relacions personals. I no em costa gaire imaginar-me casat amb alguna de les meves amigues, directiu d’alguna empresa, investigador bíblic o químic, germà marista… Crec que podria haver estat raonablement feliç en algunes d’aquestes possibles vides alternatives, però ni les enyoro ni em penedeixo del camí que he emprès. «L’Esperit és el qui dóna la vida, la carn no serveix de res». Crec fermament que és l’Esperit qui, per mitjà d’aquestes decisions vitals, i potser fins i tot malgrat alguna d’elles, em va guiant pel camí que condueix a la vida eterna.
Sí, sé que és una aposta i que en aquest camp compten més les raons del cor que les raons de la ment. La meva vida és única, no té marxa enrere, i el temps va corrent. Per això opto per continuar fiant-me de Jesús: «només vós teniu paraules de vida eterna».
Jordi Vila
