Què cal fer per aprovar? (Lc 13,22-30)
Els anys que em vaig dedicar a l’ensenyament vaig aprendre alguna cosa sobre les maneres de motivar els alumnes de cara a l’estudi. Vaig entendre que els dos extrems són dolents. Si l’assignatura és massa fàcil, els alumnes pensen que no cal estudiar. Si és massa difícil, consideren que no paga la pena esforçar-se. Els alumnes rendeixen al màxim quan veuen que poden aprovar i alhora saben que corren el risc de suspendre.
També vaig aprendre que entre els alumnes hi ha sana competitivitat, però també hi ha enveges: “¿Com és que a aquest sempre l’aproves i a mi em suspens, jo que sempre em porto bé i faig tantes preguntes?” I temptatives de treure avantatge respecte dels altres: “¿Em pots dir alguna cosa del proper examen? Què he de fer per aprovar?”
La pregunta que avui fan a Jesús té aquesta mateixa música de fons: “¿Cal esforçar-se gaire per obtenir la salvació? ¿Ens salvarem molts o pocs? Què cal fer per aprovar?” I encara m’aventuraria a dir que qui fa la pregunta és dels típics “pilotes” que es creuen amb més drets que els altres: “Ja ho veus que jo vinc sempre a missa, sóc dels cristians de tota la vida, oi que em salvaré?”
La resposta de Jesús té dos objectius. En primer lloc, motivar-nos. «Correu… us asseguro que molts voldran entrar-hi i no podran». Tret fora de context, aquest avís ens podria espantar. Sabem, però, per altres paraules de Jesús a l’evangeli que ell no ha vingut a condemnar ningú. Ell no tanca la porta, al Regne de Déu no hi ha “numerus clausus”. Però cal el nostre esforç, de conversió personal i de compromís per transformar el món. Si no, ens quedem sense Regne. Déu ens va crear lliures, i l’obra redemptora de Jesús no ve a suplantar la nostra llibertat. El Pare ha enviat Jesús a fer tot allò que nosaltres no podíem fer, però el que em toca fer a mi ho he de fer jo i ningú més.
En segon lloc, fer-nos veure que per seure a la taula del Regne de Déu no valen privilegis. La porta estreta és el camí de la humilitat, la porta de servei. No hi passarem si hi arribem massa carregats o massa inflats. Tant se val si som del Poble de Déu de tota la vida o si venim de lluny. Al Regne de Déu podrem cantar que “venim del nord, venim del sud, de terra endins, de mar enllà…” El que compta no són les misses que hem celebrat o els rosaris que hem resat, sinó els famolencs que hem alimentat, els malalts que hem visitat, els forasters que hem acollit.
Jordi Vila
