Deixa’m entrar (Lc 13,22-30)
No hi puc fer més. Quan topo amb aquest evangeli em ve a la memòria el record dels meus temps de professor de física i química. Sempre hi havia algun alumne que el dia abans de l’examen se m’acostava a preguntar: “Serà gaire difícil? Tu creus que podré aprovar?” Em venien ganes d’enviar-lo a pastar fang, però sempre acabava trobant alguna resposta més o menys irònica.
M’imagino que Jesús també deuria tenir algun deixeble pesat, més fan que deixeble, que sempre es posava en primer terme per no perdre paraula i que cridava hosanna o al·leluia quan no tocava, només per fer-se notar. I entenc que, davant d’aquesta pregunta especulativa, el Senyor va mirar de trobar una resposta ben irònica per tal d’espavilar el deixeble corcó i ajudar-lo a convertir-se.
Si mirem el conjunt del missatge de Jesús tal com apareix als quatre evangelis, no hi ha dubte que ell ha vingut a donar la vida per la salvació de tothom, que la seva major alegria és poder rescatar de la mort i del pecat, que a casa del Pare hi ha lloc per a tots i que ell va a preparar-nos-hi l’estada… Així doncs, ¿com és que Jesús avui ens atemoreix amb la imatge de la porta estreta i, pitjor encara, la porta tancada que no ens voldrà obrir tot dient que no ens coneix? Segurament ens vol tocar el crostó a nosaltres que anem sovint a missa, que preguem i llegim textos piadosos. És clar que tot això ens fa bé, i Jesús no ens ho tira pas en cara. Però sí que ens adverteix que res de tot això no serveix de mèrit per a la nostra salvació. Me l’imagino dient-nos, una mica enutjat: Si vols salvar-te, no cal que et vulguis fer notar davant meu, que ja et conec, i deixa d’una vegada que jo pugui entrar en la teva vida. Sigues generós, honest, compassiu, acollidor, indulgent amb els que et molesten… Sigues, en una paraula, veritablement humà com jo ho soc, i així tindràs lloc des d’ara a la casa del Pare i participaràs del banquet del Regne.
Penso que no hem de preocupar-nos gens del que Déu pot fer amb nosaltres quan ens trobem amb ell cara a cara. Ell és Pare infinitament misericordiós, i no hem d’esperar cap mena de càstig. Més aviat ens hem de preocupar del que farem nosaltres quan ens trobem amb ell. M’explico. Pensem en qualsevol espectacle que ens agradi molt: un concert, una pel·lícula, una obra de teatre, un partit de futbol… tant se val. Segur que alguna vegada hem assistit a un esdeveniment que ens ha fet vibrar, ens ha satisfet i emocionat, ens ha fet sentir plens. I també segurament ens resulta fàcil pensar en alguna persona que s’hi avorriria solemnement i que en marxaria abans d’hora fastiguejada perquè no té els mateixos gustos ni la mateixa sensibilitat.
Doncs bé, diuen que el cel és veure Déu. No és poca cosa, si tenim en compte que Déu és la suprema bellesa, la veritat completa, la infinita bondat. Ara bé, només en gaudirem en la mesura en què en aquesta vida hàgim desenvolupat precisament el gust per la bondat, la veritat i la bellesa i no pas per altres coses de les quals sabem que el món n’és ple. Joan encara ho fa més sintètic: Déu és Amor, i per això només en gaudirem en la mesura que hàgim après a gaudir del veritable amor.
Jordi Vila Borràs
