Hipocresia (Mc 7,1-8a.14-15.21-23)
Segur que Jesús no era contrari al manteniment de les tradicions religioses dels jueus. Ell mateix les seguia, però només en la mesura que servien per a la seva funció original, que era fomentar el record de l’aliança del poble amb Déu, que els havia alliberat de l’esclavitud i volia que portessin una vida justa i santa. Quan les tradicions abandonaven el seu fonament i es convertien, fins i tot, en motiu de divisió i d’injustícia, Jesús s’hi oposava frontalment, com veiem en l’evangeli d’avui.
No som tan diferents del temps de Jesús. Vivim envoltats de tradicions religioses i socials, encara que avui dia canvien més ràpidament i no perduren tantes generacions. Com que Jesús parla del costum de la purificació ritual amb aigua, explicaré un petit detall de la missa que potser molts fidels no coneixen. En acabar la litúrgia de la Paraula, el mossèn va a l’altar i ofereix el pa i el vi amb unes pregàries que se solen pronunciar en veu alta: “Us beneïm, Senyor, Déu de l’univers…” El poble s’afegeix a aquesta pregària responent “Que Déu sigui beneït per sempre”. Tot seguit, el mossèn s’inclina i fa una pregària en veu baixa: “Accepteu, Senyor, el nostre cor penedit. Que aquest sigui el nostre sacrifici, agradable a la vostra presència, Senyor, Déu nostre”. I llavors s’acosta un acòlit per ajudar-lo a rentar-se les mans mentre diu en veu baixa: “Renteu-me ben bé de les culpes, Senyor, purifiqueu-me del meu pecat”.
Així doncs, el mossèn no es renta les mans perquè les tingui brutes, sinó per recordar a ell mateix i a tot el poble que som a punt de celebrar un memorial del qual som indignes. Ningú de nosaltres mereix que Jesucrist hagi entregat la seva vida per ell i l’hagi salvat de la mort, i per això convé que celebrem l’eucaristia conscients de la grandesa del sacrifici de Jesús i de la nostra misèria.
¿Cal fer aquest ritu? Sí. Jo procuro fer-lo sempre que tinc un acòlit que m’assisteix, quan soc jo sol no ho faig per simple comoditat. Però el que realment cal és celebrar l’eucaristia amb l’actitud que el ritu indica, tant si es fa exteriorment com si no es fa. En tot cas, jo sempre faig la pregària silenciosa encara que no em mulli els dits.
Vivim una època d’inflació de lleis i reglaments. Qualsevol persona que hagi volgut muntar un negoci o fer obres a casa seva s’ha fet idea del munt de tràmits que cal complir i de normatives que cal tenir en compte.
Els nostres polítics sovint s’acusen els uns als altres de fer coses que són il·legals. ¿Cal complir la llei? És clar que sí. Però no n’hi ha prou. Cal vetllar que la llei sigui justa i que contempli les necessitats i les aspiracions de la societat a la qual s’ha d’aplicar. Per això no n’hi ha prou a complir la llei. Cal reflexionar, debatre i canviar la llei sempre que calgui, pensant en el bé comú. Aplicar la lletra de la llei sense tenir en compte el bé comú pot ser contraproduent i pervers, com estem veient des de fa temps a casa nostra. En comptes de fer servir la llei com si fos una arma, caldria que tots plegats miréssim més amunt i ens poséssim a dialogar des dels principis de la justícia, la llibertat i la dignitat de tots els éssers humans. Potser aleshores trobaríem les lleis justes que ens ajudarien a resoldre els problemes i no pas a enredar-los.
Jordi Vila Borràs
