Estima i fes el que vulguis (Rm 13,8-10)
Després de tots els arguments que sant Pau ha donat, en la llarga carta als Romans, perquè, seguint el seu exemple, ens decidim a viure d’acord amb la voluntat de Déu, als darrers capítols del text trobem unes recomanacions d’ordre pràctic que ens ajuden a donar resposta concreta a la gran pregunta: ¿què és el que Déu espera de mi?
«No quedeu a deure res a ningú». Una prohibició difícil de justificar i de posar en pràctica en una època en què hem normalitzat el recurs als préstecs i a les hipoteques per a emprendre molts projectes. Segurament sant Pau es refereix a una actitud de fons: qui deu molt és que ha demanat molt. I no oblidem que perquè hi hagi un deutor hi ha d’haver també un creditor. Tots tenim unes necessitats que han de ser cobertes, i si no hi arribem tenim tot el dret a demanar ajuda. L’estat del benestar és un gran avenç social perquè vol dir que reconeixem que cal vetllar per les necessitats bàsiques de tothom. Però això no pot funcionar si tothom reclama i ningú aporta. El dret a rebre ajudes implica el deure d’ajudar quan estic en condicions de fer-ho. Glossant Kennedy, no ens podem passar el dia pensant què ha de fer el país per nosaltres i no pensar mai en què hem de fer nosaltres pel país.
«L’únic deute vostre ha de ser el d’estimar-vos els uns als altres». Sant Agustí ho va reblar amb una frase lapidària: “Estima i fes el que vulguis”. Una frase que avui interpretem malament perquè confonem l’amor amb el sentiment, i això ens porta a deixar-nos endur pels impulsos del cor sense tenir en compte les exigències de la raó i de la llei objectiva. No és bo tot el que fem posant-hi el cor, perquè el cor també té les seves malalties. Els sentiments són importants i els hem d’atendre, però no hem de deixar que ens tiranitzin.
«Qui estima no fa cap mal als altres». Aquesta frase ens delata què vol dir sant Pau amb la paraula amor. Posem-la en positiu: qui estima fa el bé als altres. I sant Pau posa d’exemples uns manaments d’abast universal: no matar, no robar, no desitjar allò que és d’un altre… Són manaments que ens obliguen envers tothom, no tan sols envers els que em cauen bé o són dels meus. Inclouen fins i tot aquells que considero els meus enemics. Aquest és el veritable sentit de la frase de sant Agustí del paràgraf anterior.
És una moral exigent, sens dubte, però potser és una exigència diferent de la que alguns s’imaginen. Hi ha qui somia un món utòpic en què tots pensarem igual i per això viurem en harmonia. En canvi, el manament de l’amor cristià no ens obliga a pensar i sentir tots igual sinó a respectar i treballar pel bé dels que pensen i senten diferent. Podem imaginar fàcilment els canvis radicals que suposaria aquesta manera d’actuar en el món de la política, de l’economia o de la resolució dels conflictes familiars. Caldrien molts canvis, però són canvis possibles perquè no se’ns demana res que estigui fora de l’abast humà. I el món es transformaria de dalt a baix. I potser aleshores començaríem a entendre què volia dir Jesús quan parlava del Regne de Déu.
Jordi Vila i Borràs
