El Cèsar no és Déu (Mt 22,15-21)
La frase de Jesús és rodona, però ens queda la feina d’interpretar-la. Alguns, amb interessos més o menys confessables, diuen: l’Església no s’ha de ficar en les coses d’aquest món, i sobretot en política i economia. De fet, Jesús no diu això, sinó més aviat que complir els deures envers Déu no ens eximeix de complir-los envers l’autoritat humana, i viceversa.
En tot cas, no hem d’oblidar que per als jueus, i també per als cristians, hi ha un sol Déu veritable, i que fins i tot el Cèsar es troba sota la jurisdicció divina. Per tant, les coses d’aquest món es regeixen segons les seves pròpies lleis, però en darrer terme estan ordenades a Déu, que és el fonament i la meta de totes les coses.
Per això no vivim en una teocràcia, i cap sobirà d’aquest món pot dir legítimament que sigui rei o cabdill per la gràcia de Déu. Però, d’altra banda, els cristians no podem dimitir dels nostres deures ciutadans ni podem oblidar l’evangeli quan ens fiquem en assumptes polítics, socials o econòmics. La Doctrina Social de l’Església són els criteris i orientacions que l’Església ens dona, partint de l’evangeli i sobretot del manament de l’amor, de cara al nostre comportament en societat.
Aquests criteris són molt amplis i no coarten el pluralisme de la societat. Puc dir que conec cristians de tots els partits polítics amb representació al Parlament. Però puc dir també que no conec cap partit polític que combregui al cent per cent amb els criteris de l’evangeli, de manera que un cristià en qualsevol partit ha de ser, tal com es deia temps enrere, del “sector crític”. Sempre hi haurà algun punt clau en què la consciència del cristià haurà d’atendre els manaments de Déu abans que l’obediència al partit.
Quan ens reunim com a comunitat cristiana hem de tenir molt present que no ens uneix una certa tendència política sinó la crida de Déu. Pensem diferent en moltes coses, i això és legítim sempre que procurem conformar les nostres mentalitats als criteris de Jesús. Per això l’Església no és lloc de debats ni de consignes polítiques, sinó d’acollir tothom en la seva diferència. Però acolliment i respecte no vol dir neutralitat en coses fonamentals. No podem ser neutrals entre democràcia i dictadura, entre legalitat i il·legalitat, entre pacifisme i violència, entre drets humans i repressió, entre diàleg i la llei del més fort, entre inclusió i exclusió. No podem acceptar que el fi justifiqui qualsevol mitjà. I no sempre ho veurem tot clar, però no tenim dret a anar pel món amb els ulls tancats. Qui tingui orelles, que escolti.
Jordi Vila Borràs
