Si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit (Mc 10,35-45)
De camí cap a Jerusalem, Jesús no para de capgirar les mentalitats dels que se li acosten. Diumenge passat era aquell home ric, a qui Jesús donava a entendre que l’important no era el que tenia sinó el que estava disposat a donar, que el camí per arribar posseir la vida eterna és el de desposseir-se dels propis béns.
Avui són els apòstols Jaume i Joan els qui s’acosten a Jesús i li manifesten el desig d’ocupar una bona posició al seu costat quan ell sigui glorificat. No pensen, és clar, en el sacrifici de la creu. Jesús, amb la seva resposta, els prepara per al que vindrà. En efecte, ells beuran el calze que Jesús ha de beure, és a dir, seguiran els seus passos donant testimoni d’ell fins a la mort. Però la precedència sobre els altres és una cosa que els seguidors de Jesús no hem de buscar mai, prenent exemple d’ell mateix, que no ha vingut a fer-se servir sinó a servir i donar la vida.
És clar que l’exercici de l’autoritat és necessari en tota comunitat humana, sigui un país, una població, una empresa o una família. Però l’autoritat d’acord amb els principis evangèlics no és un privilegi que es pugui exercir en benefici propi, per ànsies de domini i de poder, sinó un servei que s’ha de dur a terme amb sentit de responsabilitat, buscant sempre el bé comú.
Jesús posa els governants de les nacions i els grans personatges com un contraexemple del que han de fer els seus seguidors. Les paraules de Jesús han fet efecte al llarg de la història. De fet, si bé és cert que continua havent-hi dictadors sanguinaris i casos de corrupció i abús de poder, també ho és que entre els sants hi trobem emperadors, reis, nobles, polítics i rics. És possible dedicar-se a la política i als negocis i ser un bon cristià. Encara més, pel fet de ser cristians tenim el deure moral d’actuar sempre com a ciutadans actius i responsables.
Precisament ara s’acosten unes eleccions al Parlament que poden ser molt importants per a l’esdevenidor del nostre país. És lògic que els nostres bisbes hagin volgut orientar els cristians amb notes pastorals i declaracions. Com que en aquest país som malpensats de mena, sempre sorgeix la sospita que han parlat com a catalans o com a espanyols abans que com a bisbes. Per això, i per evitar de transmetre les meves opinions personals, que no seria correcte que exposés en el context d’un comentari d’evangeli, he anat a consultar el Compendi de la Doctrina Social de l’Església, elaborat pel Consell Pontifici Justícia i Pau per encàrrec del papa Joan Pau II, que conté el magisteri de l’Església sobre els assumptes socials.
Val la pena transcriure sencer el núm. 157: «El camp dels drets de l’home s’ha estès als drets dels pobles i de les nacions: en efecte, tot el que és cert per a l’home, també ho és per als pobles. El Magisteri recorda que el dret internacional es fonamenta en el principi de l’igual respecte dels Estats, del dret a l’autodeterminació de cada poble i de la lliure cooperació amb vista al superior bé comú de la humanitat. La pau es fonamenta no tan sols en el respecte dels drets de l’home, sinó també en el respecte dels drets dels pobles, en particular el dret a la independència.
Els drets de les nacions no són sinó «els “drets humans” conreats a aquest nivell específic de la vida comunitària. La nació té un dret fonamental a l’existència; a la pròpia llengua i cultura, mitjançant les quals un poble expressa i promou la seva “sobirania” espiritual; a modelar la pròpia vida segons les tradicions pròpies, excloent, naturalment, tota violació dels drets humans fonamentals i, en particular, l’opressió de les minories; a construir el propi futur proporcionant a les generacions més joves una educació apropiada. L’ordre internacional requereix un equilibri entre particularitat i universalitat, a la realització del qual són cridades totes les nacions, el deure primer de les quals és el de viure en actitud de pau, de respecte i de solidaritat amb les altres nacions».
El núm. 387 parla dels drets de les minories dins d’una nació: «En la legítima reivindicació dels seus drets, les minories es poden veure empeses a buscar una més gran autonomia i fins i tot la independència: en aquestes delicades circumstàncies, el diàleg i la negociació són el camí per assolir la pau. (…) Les minories tenen també deures a complir, entre els quals es troba, sobretot, la cooperació al bé comú de l’Estat en què es troben inserides. En particular, el grup minoritari té el deure de promoure la llibertat i la dignitat de cadascun dels seus membres i de respectar les decisions de cada individu, fins i tot quan un d’ells decidís passar a la cultura majoritària».
Finalment, el núm. 435 denuncia la manca d’una legislació adequada que reguli els drets de les nacions: «La sobirania nacional no és, tanmateix, un absolut. Les nacions poden renunciar lliurement a l’exercici d’alguns dels seus drets, en ordre a assolir un objectiu comú, amb la consciència de formar una família, on han de regnar la confiança recíproca, el suport i respecte mutus. En aquesta perspectiva, mereix una atenta consideració l’absència d’un acord internacional que vetlli adequadament pels drets de les nacions, la preparació del qual podria resoldre de manera oportuna les qüestions relacionades amb la justícia i la llibertat en el món contemporani».
Jordi Vila
