Diccionari evangèlic: manar és servir (Mc 10,35-45)
Tots tenim una tendència més o menys acusada a controlar, dominar, imposar, fer que les coses es facin a la nostra manera. Com que estem plens de contradiccions, resulta que també hi ha en nosaltres una altra tendència a la submissió, a defugir la pròpia responsabilitat i deixar que sigui un altre qui decideixi. L’actitud més sana és la de la persona que sap equilibrar aquestes dues tendències innates i transformar-les en una actitud positiva de cooperació i treball en equip.
Avui Jesús se les té amb Jaume i Joan, dos deixebles amb set de poder. Volien els dos llocs de preferència, un a cada costat, el dia que Jesús havia de ser glorificat, pensant que la glòria de Jesús era una mena d’entronització reial. També se les té més tard amb els altres deu, indignats i gelosos de les pretensions dels fills de Zebedeu.
Jesús no prohibeix manar. Sempre hi ha d’haver algú que tingui la darrera paraula i que prengui les decisions més compromeses, sigui a la família, a l’empresa, al poble o a l’administració d’un estat. No és dolent que els polítics vulguin manar en un país o que els executius vulguin dirigir una empresa. Però, com passa sempre, Jesús ho capgira tot amb una frase: qui vulgui ser important, ha de ser el primer a servir, prenent l’exemple del Fill de l’home, que ha vingut a donar la vida com a preu de rescat per tota la humanitat.
Per tant, qui vulgui manar, allà on sigui, ha de fer-ho sempre amb actitud de servei. No és lícit, quan un mana, buscar el propi enriquiment, l’autosatisfacció o la desfeta dels altres. Només pot manar qui busca el bé comú, conscient que la seva posició de privilegi li exigeix ser el primer a l’hora de sacrificar-se. I el bé comú no vol dir el bé d’una majoria enfront d’una minoria, sinó el bé que no descarta ningú i que integra tothom.
Tant de bo que els líders de la nostra societat exercissin el poder amb aquesta actitud de servei. Segur que les coses anirien molt millor.
Jordi Vila Borràs
