Saber esperar (Lc 18,1-8)
Un signe inequívoc de la maduresa d’una persona és la paciència, és a dir, la capacitat d’esperar, de tolerar que les seves necessitats no siguin cobertes immediatament.
El nadó plora quan té un neguit, i no deixa de plorar fins que l’atenen. Arriba un dia que l’infant entén que la mare necessita uns minuts per a preparar les farinetes, i comença a somriure i a gaudir de la companyia materna abans de començar a menjar. Saber esperar que arribin les joguines per Reis, saber esperar el torn d’intervenir a classe, saber esperar el temps que calgui perquè aquella noia es fixi en mi, saber esperar que el fill adolescent estigui de bones i m’expliqui què li passa… Com més madurem, més activa és l’espera. L’estudiant s’esforça amb perseverança i no deixa d’estudiar esperant el dia de l’examen. L’enamorat no deixa de festejar la noia esperant que un dia serà correspost.
La perseverança en la pregària forma part d’aquest procés de maduresa. Sovint, quan preguem, exigim un senyal immediat de Déu que ens provi irrefutablement que ens ha escoltat. Volem que ens resolgui el problema, que curi aquella malaltia, que ens faci oblidar aquella angoixa, que ens ompli de joia i de dolçor. I a vegades la pregària sembla que no funciona, i ens sentim secs, i el problema no es resol…
Els temps de Déu no són els nostres. Potser a vegades demanem coses que no ens calen o no convenen, potser a vegades li demanem que faci coses que hem de fer nosaltres amb la seva gràcia. Els infants madurs somriuen a la mare o al pare quan surten d’escola, contents que els hagin anat a buscar, i no corren a reclamar qualsevol capritx. Estan contents de la presència del pare o de la mare, i no necessiten que els comprin res. Aquesta és també la maduresa de la relació amb Déu: estar contents de la seva presència, sabent que ell ja ens dóna allò que necessitem, fins i tot encara que no li ho reclaméssim.
Jesús ens llança un repte: hi haurà fe a la terra? Vivim amb confiança filial en Déu? A vegades els adults hem de reptar els infants o joves: sembles una criatura, un marrec… Així mateix fa Jesús amb nosaltres: ens convida a no comportar-nos com uns marrecs espirituals, a progressar i créixer espiritualment.
Jordi Vila
