Déu no es fa pregar (Lc 18,1-8)
Potser és que sóc un malpensat, però cada vegada que veig algú que encén una llàntia davant del santcrist penso: té un problema que no pot resoldre per si mateix, i per això demana ajuda al Senyor. O té por que se li compliqui una situació delicada, i demana protecció a Déu.
I no us penseu que m’ho miri amb aires de superioritat, no! Jo també m’he queixat i he demanat auxili a Déu en moments de tràngol. I estic segur que ell m’ha mirat i ens mira a tots amb afecte, i amb un mig somriure pacient pensa: un altre que es pensa que sóc com el jutge injust!
Sí, segur que Déu no es queixa quan li confiem els enuigs i les pors. Té entranyes de mare i sap que els fills de tant en tant necessitem algú que ens abraci i ens curi de la ràbia i la confusió que es volen apoderar de nosaltres. Però la bona mare que no és controladora ni sobreprotectora, després de l’abraçada, diu al fill: saps que jo sempre sóc aquí, però la teva vida és teva i els teus problemes també.
Jesús ens ensenya que la pregària no consisteix a demanar a Déu que faci el que nosaltres volem, sinó a obrir el cor perquè ens disposem a conèixer i obeir la seva voluntat. Ho diu ben clar al Parenostre: “faci’s la vostra voluntat així a la terra com es fa en el cel”. Així doncs, si cal pregar sempre Déu, no és per por que ell no ens escolti. Tots sabem que, quan truques a algunes empreses, et contesta un robot i et desvia a una extensió on et diran que cal trucar a un altre departament. Déu no és així.
Si ens cal pregar amb insistència no és per estovar el cor de Déu sinó per despertar el nostre a l’esperança, per recordar que, malgrat totes les dificultats, la justícia i la salvació de Déu tindran la darrera paraula, que la vida ha vençut la mort i que el bé triomfarà sobre el mal. Ens cal pregar sempre per viure amb confiança i pau al cor malgrat les dificultats. Tant de bo que, quan el Senyor torni, trobi en nosaltres aquesta fe confiada.
Jordi Vila Borràs
