Déu no paga, Déu es regala (Mt 20,1-16a)
Totes les paràboles són petites històries que inclouen una sorpresa o una paradoxa que fa palesa la novetat del Regne de Déu que proclama Jesús. Ara bé, en aquesta història dels treballadors de la vinya Jesús se supera: gairebé podríem dir que aquí no hi ha una sorpresa sinó una enganyifa. Ens deixa tan bocabadats que per força ens insta a qüestionar-nos les nostres relacions amb Déu.
Parlo d’enganyifa perquè es veu de seguida que la imatge de Déu que la paràbola ens proposa no funciona. No hi ha cap ETT que pagui el jornal sencer a qui hagi treballat una hora, i si alguna volgués fer-ho s’armaria un bon sidral entre els mateixos treballadors.
Conclusió immediata: el Regne de Déu no pot ser una ETT. Abans es deia molt, en rebre un favor, l’expressió “Déu t’ho pagui”. Doncs no, Déu no paga. Déu regala. I els regals no es mereixen, s’agraeixen. I els regals no es mesuren: queixar-se de la poca esplendidesa d’un obsequi és signe d’un cor mesquí. I els regals no es comparen: seria signe d’un cor envejós. ¿Qui sóc jo per recriminar o exigir a Déu que em retribueixi de tal o tal altra manera? El Regne de Déu serà molt millor que res del que puguem arribar a merèixer. Perquè Déu no ens fa un regal qualsevol. Déu es regala a si mateix.
Sí, però… Mentre no arriba la plenitud del Regne de Déu, ara que som encara en aquest món, sí que Déu podria tenir en compte els que fa més anys que treballem per ell, o els que més ens hi hem esforçat, oi? A tots se’ns pot escapar alguna vegada aquesta queixa: “¿per què Déu em tracta així, precisament a mi, mentre que aquell sapastre que no té cap mèrit s’ho passa tan bé?”
És que, encara que a vegades no ens ho sembli perquè ens acostumem massa de pressa a les coses bones, treballar pel Regne ja porta en si mateix la recompensa. Ho va dir el papa Francesc a la missa d’inici del capítol general dels agustins: «No es pot perseverar en una evangelització fervorosa si un no continua convençut, per experiència pròpia, que no és el mateix haver conegut Jesús que no conèixer-lo, no és el mateix caminar amb Ell que caminar a les palpentes, no és el mateix poder escoltar-lo que ignorar la seva Paraula, no és el mateix poder contemplar-lo, adorar-lo, descansar en Ell, que no poder fer-ho. No és el mateix tractar de construir el món amb el seu Evangeli que fer-ho només amb la pròpia raó. Sabem bé que la vida amb Ell es torna molt més plena i que amb Ell és molt més fàcil trobar-li un sentit a tot».
Jordi Vila Borràs
