La joiosa fatiga de l’amor (Mt 20,1-16a)
Si entre aquells jornalers contractats pel propietari hi havia algun sindicalista, de ben segur que presentava denúncia a Inspecció de Treball i guanyava el plet a Magistratura. Remunerar de manera idèntica uns volums de treball tan diferents significa, de fet, que els treballadors de la primera hora han treballat gratis la major part del temps, i això seria una injustícia.
¿Com pot ser, doncs, que Jesús digui que això és el que passa al Regne del cel? Segurament ens vol fer veure que el treball pel Regne no es basa en un contracte laboral entre Déu i nosaltres: jo compleixo els manaments i, en contrapartida, mereixo en justa retribució la recompensa divina. No és aquest el funcionament del Regne. La participació en la vida divina no és una paga merescuda sinó un obsequi gratuït.
Quan la família es reuneix per sopar, no s’omple el plat de cadascú segons la seva contribució als ingressos familiars, sinó segons les seves necessitats personals. El més feble és servit pels més capaços, i aquest servei, fet des de l’amor, no es considera una càrrega sinó un honor. I cadascú agraeix als altres la part que li correspon. Ja ho sé que no sempre funcionen així les famílies, però així és com hauria de ser.
I així és com serà en el Regne, i així és com ha de ser entre nosaltres, cristians, si volem que l’Església sigui signe del Regne de Déu enmig del món. És clar que viure com a cristians, que vol dir viure estimant, perdonant, pregant, treballant… a vegades cansa i ho trobem ingrat, perquè en la nostra immaduresa espiritual voldríem veure immediatament els fruits del nostre esforç.
Però, en el fons, la capacitat d’estimar i de donar-nos als altres, que tots tenim d’una o altra manera, és el gran regal que Déu ens fa. La fatiga de l’amor és una fatiga joiosa, plena. I el banquet del Regne serà com un àpat familiar en què cadascú rebrà de Déu l’amor que necessita. Alegrem-nos, doncs, d’haver estat cridats per Déu a participar d’aquest amor ja des d’ara. Tant se val si hem sentit la crida fa molts anys com si som dels cridats a darrera hora.
Jordi Vila Borràs
