Perifèries (Sv 2,12.17-20 / Mc 9,30-37)
Si a un nen que juga a futbol li pregunten de què vol jugar, segurament dirà que vol fer de davanter centre, que és el que fa més gols. Quan una nena diu que vol ser actriu, somia sempre ser la protagonista, mai tenir un paper secundari. Jo mateix, quan comunicava als feligresos dels meus pobles del Priorat que m’havien nomenat rector de Vila-seca, em felicitaven i em deien que m’havien premiat perquè anava a un poble més gran i prop de Tarragona.
Aquesta és la nostra mentalitat i ho era també la dels deixebles: buscar sempre l’èxit i el poder i ser el centre de totes les mirades. Per això no podien entendre, i a nosaltres ens costa tant, que Jesús s’encaminés cap a la passió i la mort. ¿Per què anar a Jerusalem, si no és per triomfar?
Quan som capaços de trencar aquesta dinàmica, es desplega en nosaltres una obertura de cor, una llibertat d’esperit i una felicitat insospitades. A Jesús, el camí de la creu el va dur a la resurrecció. Ho han experimentat també molts missioners en llocs pobres i difícils, i moltes persones que, fent voluntariat, han sortit de la comoditat avorrida de casa seva.
Per això el papa Francesc ens diu amb tanta insistència que hem d’anar a les perifèries. És allà on connectarem amb l’estil de vida de Jesús, és allà on podrem començar a tastar la llibertat i la felicitat de la resurrecció.
Jordi Vila Borràs
