Infants (Mc 9,30-37)
Entre els cristians, el primer i més important ha de ser el servidor de tots, diu Jesús. I, després que els deixebles han estat discutint sobre quin d’ells seria el més important, posa al centre un noi, i els diu que la seva tasca no és altra que la d’acollir infants com aquell.
En temps de Jesús els infants eren els últims. No podien treballar com els adults ni posseïen la saviesa, l’experiència acumulada que se suposa als ancians. No gaudien de cap dret fins que no arribaven a l’edat en què se’ls considerava responsables de guardar els manaments, als tretze anys els nois i als dotze les noies.
Com ha canviat la consideració dels infants! Avui dia entre nosaltres són els reis de la casa, sovint petits dictadors. Per tal de sentir-se bons pares i mares, els progenitors s’esforcen a donar als seus fills tot el que els demanen i acomplir tots els seus capricis. Tanmateix, en general no sembla que els infants siguin avui dia més feliços que anys enrere. No es parla prou del creixement alarmant dels problemes de salut mental entre els infants i adolescents. Sense necessitat de gaires estudis científics, crec que tots coincidiríem en les possibles causes d’aquesta crisi de sofriment infantil: el trencament i la inestabilitat de moltes famílies, la manca de temps compartit amb els pares, la sobreexposició a les pantalles, als videos i jocs d’ordinador, la manca de límits i de directrius educatives… Molts pares es pensen que preguntant contínuament als seus fills què és el que volen els estan educant en la llibertat, quan de fet els estan sumint en la inseguretat i la desorientació. Els infants no estan preparats per a prendre decisions de gran abast, i acaben tenint la impressió que només compta el caprici, el desig de fer o no fer alguna cosa en aquest moment. Els fills necessiten que els pares els donin criteris clars i coherents per anar per la vida. No els obeiran sempre, els discutiran i s’hi rebel·laran, però almenys tindran quelcom on agafar-se. En cas contrari, només queda un gran buit.
Tornant a l’evangeli d’avui, cadascú de nosaltres en particular i també com a comunitat eclesial que som, cal que fem propi el criteri de Jesús: l’èxit de la nostra vida i de la nostra missió no depèn de la capacitat de domini sobre els altres sinó de la capacitat de servei. Sovint ens queixem que ara a casa nostra els cristians som pocs i que no podem aguantar el ritme de tantes coses que es feien abans. Segur que a Jesús també li sabia greu la perspectiva d’anar a Jerusalem per ser entregat als seus adversaris i morir a la creu. Però l’entrega fins a la mort va ser la clau del seu èxit. Això ho hem de tenir clar: el nostre èxit com a Església i com a deixebles de Jesús no rau en ser més o menys nombrosos o en tenir més o menys capacitat de control dels costums socials, sinó en la nostra voluntat d’estimar i servir com ho feia Jesús. Per pocs que siguem, sempre podrem fer-ho, això. Per tant, no valen excuses ni lamentacions.
Jordi Vila Borràs
