És possible canviar (Mt 21,28-32)
Fa anys, una Alaska joveneta i rebel, que encara no deuria saber gran cosa de la vida, cantava «¿A quién le importa lo que yo haga? ¿A quién le importa lo que yo diga? Yo soy así, y así seguiré, nunca cambiaré».
Si, al cap dels anys, ens mirem a nosaltres mateixos, veiem que les coses no són ben bé així. Canviem, i tant que canviem! Encara que sovint els canvis no van en la direcció que ens hem proposat, sinó que sembla que ens arrosseguen.
Quantes promeses i propòsits s’han quedat en bones intencions i bones paraules, de les quals l’infern n’està empedrat! Sovint la deixadesa, la mandra o la falta d’organització personal fan que no acabem de posar mai en pràctica els nostres compromisos íntims o públics. Som inconstants i incoherents. Ens costa molt trencar inèrcies, encara que sapiguem que són pernicioses.
Costa molt, però és possible. El fons més profund de la nostra ànima sempre està en contacte amb Déu, que és el nostre principi vital i ens ha creat a imatge seva. Per això fins i tot la persona més embrutida o més tancada, amb una psicologia o una història més malaltes, en algun moment pot “tocar fons” i connectar amb aquest principi de vida.
La conversió és possible. Tots vivim conversions, petites o grans, en aspectes diferents de les nostres vides. I és per això que no hem de jutjar els altres ni ens hem de jutjar a nosaltres mateixos. Només Déu, que coneix el fons dels nostres cors i que té sempre present tota la nostra història, del principi al final, ens pot jutjar adequadament.
Sovint a les parròquies coincidim cada setmana amb persones que coneixem del poble o del barri, algunes de tota la vida. Coneixem la seva vida i miracles, els seus pecats i defectes. És fàcil caure en la temptació de jutjar i d’acusar d’hipocresia: mira aquesta mala persona, que bona que sembla quan va a missa! Quan notem aquesta temptació, només ens cal girar la mirada envers nosaltres mateixos i recordar aquest evangeli d’avui. Demanar a Déu que ens ajudi a convertir-nos, a mi i a les persones que seuen a prop meu dins de l’església.
Jordi Vila Borràs
