Obeir de debò (Mt 21,28-32)
Jesús era considerat desobedient a la llei divina per bona part dels fariseus i els mestres de la llei. Curava en dissabte, tocava leprosos, es barrejava amb gent impura i pecadora. Segur que molts dels seus contemporanis en tenien prou amb això per posar-se en contra d’ell.
Amb la paràbola d’avui, Jesús ens vol fer entendre que l’obediència que Déu vol no és el mer compliment d’unes normes externes. El que compta és la voluntat de Déu, una voluntat que és específica per a cada persona i que l’engloba totalment. Imaginem algú que no ha faltat mai a missa i ha complert totes les normes que ensenya l’Església, però que sempre ha tancat el cor quan ha sentit una crida de Déu, un impuls interior a entregar-se més plenament. ¿Podem dir que aquesta persona és obedient?
A vegades penso que alguns cristians que no em coneixen podrien considerar-me desobedient per la manera de vestir. De fet, procuro complir totes les normes litúrgiques i disciplinàries de l’Església, però no porto mai el vestit de clergue. Entenc que hi hagi una norma general sobre la manera de vestir dels capellans, però les normes generals no poden atendre tots els casos particulars. Hi ha un sector important de la nostra societat, del qual formo part, que té al·lèrgia als uniformes. I per això l’Església del nostre país entén que els mossens que anem vestits de carrer no ho fem per vergonya ni per desobediència sinó, més aviat, per obediència a una sensibilitat peculiar que hi ha entre nosaltres.
Ens cal evitar el fariseisme, que és reduir l’obediència al compliment exterior d’unes normes mentre es manté el cor tancat a l’esperit diví. Segur que hi ha fariseisme en les comunitats cristianes, però també n’hi ha en la vida social i política, i penso que és providencial que la litúrgia ens proposi aquest evangeli precisament avui.
Portem mesos de discussió sobre la legitimitat o la il·legalitat del referèndum. No em pertoca entrar-hi. Però sí que aquest evangeli em permet contradir una frase que hem sentit repetida infinitat de vegades: democràcia no equival a complir la llei. Circular per la dreta o pagar els impostos és complir la llei, i també es fa en plena dictadura. Democràcia és obeir la voluntat del poble. I quan el poble comença a sentir-se incòmode amb una llei que no li permet expressar i complir la seva voluntat, pertoca als polítics, i especialment als legisladors, fer les accions pertinents per fer-ho possible. Quan els jutges i les forces policials es troben entre l’espasa i la paret, és a dir, entre el deure de complir les ordenances i el deure més radical d’estar amb el poble, és que el legalisme farisaic ha contaminat greument la nostra classe política.
Tornem a la paràbola. ¿Quin dels dos fills es va comportar com cal? Cap dels dos. El fill exemplar seria el que primer hagués dit “Sí, pare” i després hagués anat a treballar a la vinya. Cap dels dos fills es va comportar bé del tot, i per tant podem debatre quin dels dos ho va fer millor. Això és el que passa en el referèndum d’avui. Jo he reflexionat i he decidit en consciència, però entenc que una altra persona pot reflexionar i decidir en consciència una opció oposada a la meva. Per això avui, per damunt de tot, cal que primi el respecte a totes les postures. ¿Qui soc jo per jutjar el que fa el meu veí quan sé les dificultats que he tingut personalment per prendre una decisió?
Jordi Vila Borràs
