Okupes de la vinya (Mt 21,33-43)
Quan jo era petit, a la meva classe les maquinetes de fer punta al llapis volaven que donava gust. “Me la deixes?” Com que havies de ser bon nen, la deixaves. “Ei, però me la tornes de seguida, eh?… ¿Que no me la tornes, encara?” I al canvi de classe te n’oblidaves, i ja no la veies mai més. Per això valia més no agafar-li gaire afecte ni sentir-se’n massa propietari.
L’evangeli d’avui ens proposa un altre cas més greu d’usurpació de propietat, suposo que avui diríem el cas d’uns okupes, que va acabar malament per a ells. Van començar treballant legalment a la vinya, però es van negar a complir els seus deures envers el propietari legal, van maltractar els seus enviats i fins i tot van arribar a matar-li el fill. Tots tenim clar que un comportament així ha de ser durament castigat.
Jesús explicava aquesta paràbola als notables del poble de Déu, a veure si s’hi veien retratats. També nosaltres hem de veure com ens retrata aquesta paràbola. Si la vinya és el nostre planeta, ¿no hem de reconèixer que estem actuant com uns sobreexplotadors irresponsables que poden acabar destrossant-lo? El dret a gaudir de la terra és correlatiu al deure de respectar-la i deixar-la en bones condicions per a les properes generacions.
Si la vinya és una família, hem de tenir molt clar que la dona no és propietat de l’home ni tampoc al contrari. La promesa de fidelitat implica el deure constant de respectar, honorar i estimar el cònjuge cada dia, i no dona cap dret a controlar ni a exigir submissió.
Si la vinya és l’Església, hem de considerar, com el papa Benet, que no som altra cosa que uns humils treballadors de la vinya del Senyor. Cap bisbe ni cap mossèn no té dret a modelar la comunitat cristiana a imatge i semblança d’ell ni a fer-ne l’objecte de la seva realització personal, sinó que senzillament l’ha de servir tal com Déu vol que sigui servida. Quan algú s’acosta a l’Església a demanar un sagrament, sigui el baptisme o la primera comunió dels fills, o bé el matrimoni amb la parella, no ha de comportar-se com el client que demana un servei i, com que ha pagat, té dret d’exigir. Els sagraments són els regals que rebem de Déu quan ens deixem guiar per ell, quan acceptem la invitació a entrar en la seva família i a formar part del seu poble. Per això un sagrament no es pot viure mai com un final, un gràcies i fins l’any que ve. Si aquesta fos la mentalitat de l’Església, deixaríem de ser el Poble de Déu i ens convertiríem en un prestigiós servei de cerimònies i rituals. I el Senyor de la vinya tindria tot el dret a deixar-nos amb un pam de nas.
Jordi Vila Borràs
