Com al paradís, com un infant (Mc 10,2-16)
De tant en tant, quan els mossens ens posem a confessar, alguna persona ens pregunta si tal cosa o tal altra és pecat. Jo, moltes vegades, no sé què contestar. Ningú millor que un mateix pot saber si allò que ha fet és pecat o no. Si allò que ha fet l’ajuda a créixer, a ser més persona, més lliure, més obert i més proper als altres, no és pecat. En canvi, si el fa més tancat, més egoista, si fereix, si separa, si encadena, si manipula, és pecat.
El que passa és que tenim una visió esquifida dels pecats com una llista de normes que no s’han de transgredir però que no afecten veritablement la nostra consciència de bé i de mal moral. I tots sabem que feta la llei, feta la trampa. Un dia em deia un estiuejant de la Pineda: llàstima que van fer l’església de l’Esperit Sant, perquè com que no condueixo els diumenges em seria impossible anar a missa, i no pecaria…
Aquesta és l’actitud dels fariseus davant del divorci: volen saber en quins casos és pecat o no ho és. Era un tema de discussió viva en temps de Jesús. Però Jesús va més enllà. No es queda en la llei de Moisès, sinó que arriba fins al paradís, és a dir, fins al projecte original de Déu en crear l’ésser humà. Déu ens ha creat per a l’amor i no per al desamor, per la comunió i no per al trencament. Jesús ha vingut a restaurar el projecte de Déu per a l’ésser humà, i també per això la unió matrimonial. El divorci és incompatible amb el projecte de Déu per als éssers humans: el que Déu ha unit, no ho hem de separar els homes.
Això té, evidentment, conseqüències ètiques. Jesús prohibeix als deixebles que una persona separada es torni a unir a una altra, perquè davant de Déu el vincle es manté per sempre. És una norma difícil, molt exigent. Ningú ha dit que la vida sigui fàcil, i encara menys la vida cristiana. Però l’esforç paga la pena quan som conscients de l’horitzó cap al qual ens encamina aquesta norma: comencem a viure ara la fidelitat a tota prova amb què Déu mateix ens estima. L’amor humà queda imbuït d’un caràcter diví.
Certament avui hi ha moltes parelles que viuen amb dolor la seva situació irregular dins de l’Església. Algunes persones s’han hagut de casar civilment perquè la seva parella no accepta el matrimoni canònic. Altres van celebrar un primer matrimoni per l’Església amb una certa inconsciència, després es van divorciar i tornar a casar, i en retornar a la fe cristiana es troben que no poden posar en ordre la seva situació.
Sovint aflora en aquestes persones un sentiment de queixa i de rebel·lia contra una Església que consideren poc flexible, oblidant que aquest manament no ve de l’Església sinó de Jesús mateix, tal com acabem de llegir a l’evangeli. Ens pot ajudar a tenir una actitud més adequada l’ensenyament de Jesús sobre els nens que també hem llegit avui. Hem de rebre el Regne de Déu com el rep un nen. El nen no es guanya la vida ni l’afecte dels pares, els rep gratuïtament. Així mateix, el matrimoni més fidel del món, el que no ha fallat mai a Déu ni al cònjuge ni als fills, no té cap mèrit en comparació amb tot el que Déu té pensat donar-nos. El sant més sant de tots ha de rebre el Regne de Déu com un infant. Aquesta actitud d’infantesa, de saber-nos immerescudament estimats de Déu malgrat les nostres limitacions, ens pot ajudar a entendre com Déu ens accepta a cadascú de nosaltres, amb les nostres irregularitats, i ens ha d’ajudar a saber-nos acceptar i acollir tots dintre de l’Església. Crec que això és molt més positiu que les actituds puritanes d’uns i les reivindicatives d’altres.
Jordi Vila
