Compartir no és cosa d’infants (Mc 10,17-30)
Tots els que tenim germans ens hem barallat més d’un cop de petits per l’ús i possessió d’alguna cosa: això és meu… no t’ho deixo! L’home que surt avui a l’evangeli ha ampliat el seu afany de possessió ni més ni menys que fins al més enllà: «què haig de fer per posseir la vida eterna?» No prou satisfet de les seves possessions terrenals, ara vol adquirir una parcel·la al cel.
Podem entreveure aquí l’afany d’infinit, l’anhel de superar-se a si mateix que és constitutiu de l’esperit humà. A vegades en forma de rebel·lió contra Déu, com és el cas d’Adam i Eva. Aquest cop per les bones, confiant a obtenir el premi diví per als bons complidors de la Llei.
L’home, però, intueix que amb la Llei no n’hi ha prou. Potser és la sensibilitat espiritual de qui entén que la relació amb Déu no pot quedar reduïda a un simple compliment d’uns preceptes legals. Potser és la supèrbia de qui va sobrat, del jove que “va per nota”, de qui vol ser el primer de la promoció.
Sigui com sigui, la qüestió és que la resposta de Jesús el desmunta. No es tracta de posseir, no es tracta d’excel·lir, sinó de donar-ho tot als pobres i d’afegir-se al grup dels qui segueixen Jesús. No es tracta de competir sinó de compartir, no es tracta de guanyar sinó de donar.
Tornant a l’experiència dels germans. Quan començava la baralla per la joguina que no es volia deixar anar, sempre arribava la lliçó de la mare o del pare: vinga, no siguis egoista, has d’aprendre a compartir… Sembla mentida que ho diguem tan convençuts als infants i que no ens ho apliquem a nosaltres mateixos. La humanitat haurà fet un gran pas cap al Regne de Déu el dia que entengui que els béns de la terra són les joguines que Déu ens ha regalat i que hem d’aprendre a compartir.
Cor obert o cor tancat, això és el que compta. No hem de simplificar pensant que els rics són dolents i els pobres són bons. Conec algun ric de cor obert, que tota la vida ha fet treballar els diners no per engreixar el compte corrent amb operacions especulatives sinó per donar feina i millors condicions de vida als seus treballadors. També hi ha pobres de cor tancat. Però és curiós constatar que generalment als països pobres les cases són més obertes, i als països rics més tancades i barrades. Potser l’esforç pel progrés material ens ha empobrit en valors de convivència. Ara que vivim aquesta crisi tan greu, és bo que ens adonem que, a banda de tots els aspectes negatius, potser se’ns està brindant l’oportunitat de recuperar riqueses autèntiques que havíem deixat escapar.
Jordi Vila
