Curat i salvat (Lc 17,11-19)
Crida l’atenció que entre aquests leprosos que es van presentar davant Jesús hi hagués tant jueus com samaritans. Uns i altres havien estat expulsats dels seus pobles i havien acabat trobant-se a la frontera, en terra de ningú. Membres de dues ètnies que es detestaven, ara, units per la desgràcia i l’exclusió, feien un sol equip que mirava de sobreviure com podia. La trobada amb Jesús els ofereix una oportunitat única. Fan cas de la seva ordre, que no deixa de ser una cosa ben senzilla: anar a presentar-se als sacerdots, que són els qui tenen autoritat per certificar que han estat curats i ja no són impurs. I, mentre fan camí, queden purs de la lepra.
Aquí s’ha acabat la seva desgràcia comuna, i aquí es desfà el grup. De la majoria d’ells no se’n sap res més, i això ens permet suposar que van obtenir el certificat de puresa, van tornar als seus pobles i es van reincorporar a la vida de sempre. Com si no hagués passat res. Però un d’ells, precisament un samarità, no va seguir el camí dels altres. En comptes d’anar a veure els sacerdots, tornà enrere ple d’alegria per donar gràcies a Jesús i glòria a Déu. Ell no podia continuar com si res. Havia obtingut la salut, com tots els altres, però havia rebut també la fe en Jesús, i això era per a ell molt més important que la declaració de puresa dels sacerdots i el retorn a la via d’abans. Per a ell ja res no podia tornar a ser igual. Per això Jesús li diu: «La teva fe t’ha salvat».
Quan ens reunim en assemblea per celebrar l’eucaristia, no som tan diferents d’aquells deu leprosos. També entre nosaltres hi ha jueus i samaritans, en sentit figurat: llengües diverses, postures polítiques i interessos molt plurals, segur… Ara bé, si ens tinguéssim prou confiança, si ens atrevíssim a obrir el cor, segur que ens adonaríem que molts de nosaltres venim a l’església amb la secreta esperança que Jesús ens curi d’alguna cosa, que mitigui el nostre dolor… El més important, tanmateix, és que arribem a adonar-nos, com aquell samarità, que Jesús ens dona molt més del que nosaltres hem vingut a demanar-li.
A començament de curs augmenta la participació a les misses de les parròquies. Apareixen les famílies dels infants que han començat la catequesi i es preparen per a rebre la primera comunió. Ho fan amb il·lusió, esperant de viure una bonica experiència. Tots hi posem de la nostra part per intentar que sigui així. Ara bé, la qüestió clau és saber què en quedarà després. ¿Tot plegat servirà perquè els infants i les famílies senceres facin una trobada amb Jesús de cor a cor i es decideixen de continuar la vida al seu costat? Tant de bo! Que l’exemple d’aquest leprós samarità ens serveixi d’estímul.
Jordi Vila Borràs
